La bendición del franquismo: Medidas tomadas por los golpistas del 18 de Julio de 1936 en beneficio de la Iglesia Católica, Carlos Jiménez Villarejo

La derogación del Estado laico y su sustitución por el Estado confesionalmente católico

Uno de los mayores avances de la Constitución de 1931, como signo de modernidad, fue laafirmación de que “El Estado Español no tiene religión oficial”, precepto que fue complementado por losarts. 26 y 27 que incluyeron medidas que establecieron el régimen de libertad de conciencia y religiosa,compatibles con otras decisiones. Entre otras, someter las actividades de las congregaciones religiosasa una ley especial y suprimir los privilegios económicos de que gozaba la Iglesia Católica. La Constitución del Estado aconfesional y la separación de la Iglesia y el Estado así como la libertad de cultos fue, en ese momento, un avance histórico . Ciertamente se trataba de poner fin a los privilegiosde una Iglesia Católica, aliada de forma activa a los sectores militares y civiles más reaccionarios de la sociedad española. Pero las minorías religiosas, por ejemplo los protestantes españoles y la comunidad judía, fueron favorecidos por un sistema que hasta esa fecha no solo los excluía de cualquier apoyo institucional sino que estaban estigmatizados. Por ello, la minoría protestante recibió con alborozo el advenimiento de la República llegando a decir: “Que Dios guíe al Gobierno Provisional de la República y que pronto se levante España a la altura a la que debió de estar siempre…”. La lealtad a la República la pagaron caramente con una represión escasamente conocida, salvo por las propias confesiones religiosas y los historiadores, ante la que guardó silencio la Jerarquía católica, padeciendo, primero enlas zonas ocupadas y luego en toda España, procesos políticos, “con sus secuelas de asaltos, detenciones, violencias, torturas y asesinatos” 1.

La República, a tenor de aquellos preceptos constitucionales aprobó, entre otras normas, la Leydel Divorcio y la Ley de Confesiones y Congregaciones Religiosas. El planteamiento expresado por dichas disposiciones fue objeto de una ofensiva total por los sublevados desde el inicio del golpe, constituyendo uno de los fundamentos de su pretendida legitimidad. Las normas dictadas para el desmantelamiento del Estado aconfesional fueron varias pero algunas de ellas merecen serconsideradas ya que expresan meridianamente la plena colusión de la Jerarquía católica con los golpistas y el apoyo indiscriminado de aquella a la represión fascista durante la guerra civil y a partir del 1 de abril de 1939.

Las medidas adoptadas más significativas fueron las siguientes:

  • Por Decreto de 2 de marzo de 1938 se suspendieron los pleitos de separación y divorcio.
  • La Ley de 12 de marzo de1938 derogó la Ley de 28 de junio de 1932 sobre el matrimonio civil. Decia la Exposición de Motivos: “La Ley de 28.6.1932 constituye una de las agresiones más alevosas de la República contra los sentimientos católicos de los españoles, y al instituir el matrimonio civil como el único posible legalmente en España, desconociendo el aspecto religioso intrínseco de la institución, creó una ficción en pugna violenta con la conciencia Nacional”. Y, en consecuencia, el Art. 2. dispuso: “Los matrimonios católicos celebrados durante la vigencia de la Ley de 23.6.1932, producirán todos los efectos civiles desde su celebración, sin perjuicio de los derechos adquiridos a título oneroso por terceras personas”.
  • La Ley 10 de diciembre de 1938 derogó la de 30 de enero de 1932 sobre cementerios municipales.
  • La Ley de 2 de febrero de 1939 deroga la de Confesiones y Congregaciones Religiosas, norma cuyo preámbulo es una completa síntesis de la ideología nacionalcatólica propugnada e implantada por los sublevados: “Ante todo partía aquella Ley –la derogada- de una base absolutamente falsa: la coexistencia en España de pluralidad de confesiones religiosas, cuando es notorio que ennuestra Patria no hay más que una, que los siglos remarcaron con singular relieve, que es la Religión Católica, inspiradora de su genio y tradición”. Disposición que determinaba que “las órdenes religiosas recobran la situación jurídica que tenían en España con anterioridad a la Constitución de nueve dediciembre de mil novecientos treinta y uno”.
  • La Ley de 2 de marzo de 1939 restablece la exención de contribución territorial aplicable a losbienes de la Iglesia Católica, restablecimiento que fundamentaba en que “en el primer bienio de la República, los gobernantes guiados de un espíritu sectario, llevaron a la legislación españolanumerosas disposiciones que tendían, aunque vanamente, a destruir el sentimiento religioso de la Nación” y, disponía la “exención absoluta y permanente de la contribución territorial” de todos lostemplos, edificios, locales de cualquier naturaleza de la Iglesia Católica y de las Órdenes y Congregaciones Religiosas.
  • Posteriormente, la Ley de 23 de septiembre de1939, derogó la de Divorcio, “derogación de lalegislación laica devolviendo así a nuestras Leyes el sentido tradicional que es el católico”. Coherentemente con dichos principios, dispone que “las sentencias firmes de divorcio vincular, dictadas por los Tribunales civiles a tenor de la ley que se deroga, respecto de matrimonios canónicos, haya o no pasado los cónyuges a uniones civiles posteriores, se declararán nulas por la Autoridad judicial, a instancia de cualquiera de los interesados” y, asímismo, que “las uniones civiles celebradas durante lavigencia de la Ley que se deroga y en que uno o varios cónyuges se hallasen divorciados a tenor de la misma, encontrándose ligados canónicamente a otra persona se entenderán disueltas para todos los efectos civiles que procedan mediante declaración judicial solicitada a instancia de cualquiera de los interesados”. Finalmente, “se reconoce plena eficacia jurídica en el fuero civil, desde el momento de su firmeza y validez canónica, a las sentencias firmes de los Tribunales Eclesiásticos competentes, declarando la nulidad de un matrimonio y Rescriptos Pontificios de disolución de un matrimonio rato y no consumado”.

Ya implantada la Dictadura, la Ley de 9 de noviembre de 1939 deroga la de 6 de abril de 1934 y restablece el Presupuesto del Clero con un preámbulo digno de mención: “El Estado Español, consciente de que su unidad y grandeza se asientan en los sillares de la Fe Católica, inspiradora suprema de sus imperiales empresas y deseoso de mostrar una vez más y de una manera práctica sufilial adhesión a la Iglesia”, decide restablecer dicho Presupuesto “al abnegado clero español, cooperador eficacísimo de nuestra victoriosa Cruzada”, reconocimiento formal y expreso del apoyo prestado por la jerarquía católica que, naturalmente, alcanzó al conjunto de la política represiva. Luego veremos, como los Párrocos participan activamente en la represion politica.

Posteriormente, el Gobierno de Franco y la Santa Sede celebran el Convenio de 7 de junio de1941, sobre el ejercicio del privilegio de presentación para el nombramiento de obispos, acordándose la vigencia parcial del Concordato de 1851 que en su Art. 1 decía lo siguiente: “La Religión Católica, Apostólica, Romana que con exclusión de cualquiera otro culto continúa siendo la única de la Nación Española, se conservará siempre en los dominios…”, expresión suprema de la definitiva implantacióndel nacional catolicismo en España.

Finalmente la Ley 11 de julio de 1941 estableció un procedimiento para la inscripción en losRegistros de la Propiedad “de los bienes de la Iglesia, Órdenes y Congregaciones, que aparecen inscritos a nombres de personas interpuestas fallecidas o desaparecidas”. Todavía entonces continúan invocándose “las innumerables matanzas de que fué pródiga la etapa marxista” y, para afrontar lo que en definitiva fue la recuperación por la iglesia de la titularidad de sus bienes, se recurre nuevamente a la magistratura, a un “funcionario de la carrera judicial” con jurisdicción en todo el territorio nacionaldesignado por el Ministro de Justicia, actividad que luego permitió a quienes ejercieron esa funciónsignificativas promociones profesionales. La sentencia era en todo caso irrecurrible y los Registradores debían inscribirlas aunque se hubieren dictado en rebeldía.

No en vano un riguroso especialista en el estudio histórico de la libertad religiosa en España afirmó que “el catolicismo había pasado a disfrutar en efecto a una situación de privilegio sin posible parangón en todo el ámbito de Occidente”2.

Carlos Jiménez Villarejo
Plataforma contra la impunitat

Accediu aquí al text complet en pdf.

1. BAUTISTA VILAR, J., “La persecución religiosa en la zona nacionalista durante la Guerra Civil. El caso de los protestantes españoles” en ABELLÁN PÉREZ, J. [et al.], Homenaje al Profesor Juan Torres López. Murcia, Universidad de Murcia/Academia Alfonso X El Sabio, 1987, pág. 1753.
2. BAUTISTA VILAR, J., “Minorías protestantes bajo el franquismo (1939-1953)” en SECO SERRANO, C., La Cuestión Social en la Iglesia española contemporánea. El Escorial, Eds. Escurialenses (EDES), 1981, pág. 341.

La Benedicció del franquisme, 2 de novembre (Barcelona)

La Plataforma contra la impunitat organitza una xerrada sota el títol “La Benedicció del franquisme” que se celebrarà dimarts 2 de novembre de 2010, a les 19 h., a la Casa Elizalde (c/ València 302).

L’Església catòlica espanyola va beneir la guerra civil com una Croada contra la República. Així ho van expressar la Pastoral de Pla i Deniel de 1936 i la “Carta colectiva del Episcopado español” de juliol de 1937. Va ser auxiliar i còmplice eficaç del cop militar i va recolzar la dictadura, legitimant a Franco com a Caudillo d’Espanya per la gràcia de Déu. D’aquesta manera va imposar una visió integrista del catolicisme: el nacionalcatolicisme, que rebutjava rotundament, com a dogma de fe, la llibertat religiosa i l’Estat laic. La seva manifestació mes visible va ser l’hegemonia que va mantenir l’Església Catòlica en tots els aspectes de la vida pública, fins i tot la privada, i els enormes privilegis dels que gaudia.

Actualment segueix vigent el Concordat amb la Santa Seu de 1979, on l’Estat Espanyol manté quatre acords: Afers Jurídics, Ensenyament i Assumptes Culturals, Assumptes Econòmics i sobre l’assistència religiosa a les Forces Armades i el servei militar dels clergues i religiosos, tots signats el 3 de gener de 1979. Això demostra la permanència de privilegis heretats d’altres temps ja caducs, en què la llibertat de culte o pensament estaven perseguits.

Per aquest motiu la Plataforma Contra la Impunitat reivindica un Estat laic que tracti a tots els ciutadans per igual i garanteixi la no interferència de la religió en els assumptes d’estat, i ho farem també des de la concentració del proper 4 de novembre a Plaça St Jaume a les 19 h. en defensa del necessari Estat laic (http://www.jonotespero.cat/)

Hi intervenen:

  • Gabriel García i Voltà, doctor en Història i escriptor.
  • Carme Tolosana i Cidón, pedagoga i professora de la UAB.
  • Pere Fortuny, president de l’ Associació pro Memòria als Immolats per la libertat de Catalunya.

Texto del Reglamento relativo a las leyes y costumbres de la guerra terrestre, de 1907 (H.IV.R) (via En el pais de los niños perdidos)

Texto del Reglamento relativo a las leyes y costumbres de la guerra terrestre, de 1907 (H.IV.R) Tomado de Derecho Internacional relativo a la conducción de las hostilidades, CICR, 1996 La Haya, 18 de octubre de 1907 SECCIÓN I BELIGERANTES CAPÍTULO 1 Calidad de Beligerante Art. 1. Las leyes, los derechos y los deberes de la guerra no se refieren solamente al ejército sino también a las milicias y a los Cuerpos de voluntarios que reúnan las condiciones siguientes: 1. Tener a la cabeza una persona responsable por sus subalternos; 2. Tener una … Read More

via En el pais de los niños perdidos

Catorzena concentració per la veritat, la justícia i la reparació, 30 d’octubre (Barcelona)

La Mesa de Catalunya d’entitats memorialistes organitza la Catorzena concentració per la veritat, la justícia i la reparació que tindrà lloc el dissabte 30 d’octubre de 2010 a la plaça Sant Jaume de Barcelona.

Com cada octubre des de 1940 el cas del president Companys posa sobre la taula la impunitat de la dictadura franquista.

Ja fa 70 anys de l’assassinat del president màrtir de Catalunya, ja es compleixen, inexplicablement, 70 anys d’oprobi per a tot el poble de Catalunya. 7 dècades d’ignomínia per a tots nosaltres, per a tots els que tenim un Lluís, un Pere, un Josep afusellat per les bales feixistes a casa nostra, i que pateixen, i nosaltres amb ells, la mateixa indiferència i manca de respecte que el que va ser President de la Generalitat.

Si les institucions i els polítics no volen fer justícia a un representant del poble que va governar Catalunya, l’únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme, que els importarà alcaldes, mestres, advocats, obrers, sindicalistes, … homes i dones compromesos amb la legalitat republicana i amb la lluita contra el feixisme. Res, per què aquests, per desgràcia, no surten a les primeres planes dels diaris. Ni els avergonyeix, ni els importa tot això perquè han perdut el respecte per la història democràtica del seu país. Aquest successors, aquest càrrecs públics, accepten ofensius certificats de bona conducta intentant fer-los passar per allò que no són, perquè no tenen cap validesa, ni moral, ni judicial, ni administrativa. Estem farts de repetir-ho, el consell de guerra a Lluís Companys, com els milers i milers de consells de guerra de Catalunya i de la resta de l’Estat no han estat anul·lats, ni la llei de la memòria contempla aquest supòsit, ni els òrgans judicials competents han concedit l’anul·lació a cap de les peticions individuals presentades fins ara.

Vegeu la convocatòria al web de la Mesa de Catalunya.

Jornades “El camp de la Bota”, 3 i 4 de novembre de 2010 a St. Adrià de Besòs

Les Jornades de treball “El camp de la Bota: història, art i memòria”, organitzades pel Memorial Democràtic i l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, se celebraran els dies 3 i 4 de novembre de 2010 a l’Auditori del Centre Cultural Font de la Mina, al carrer Ponent 1-5 de Sant Adrià de Besòs.

Presentació

El Camp de la Bota, situat a cavall entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, fou un dels indrets on es van dur a terme pràctiques repressives de violència estatal directa, per part de la dictadura franquista i sota forma d’afusellaments, entre 1939 i 1952.

Alhora que espai de repressió també era un important nucli barraquista, dividit en dos barris o sectors: el de Pequín, que s’estenia al voltant del castell de les Quatre Torres o caserna militar, al costat de Barcelona, i el del Parapet al costat adrianenc, just al indret on s’executaven les víctimes del règim.

Així doncs, trobem al Camp de la Bota dues tipologies ben diferenciades de grups socials exclosos per la dictadura: els presos condemnats a mort i els barraquistes. Dues categories de persones expressament abocades a la violència directa estatal i a la violència estructural, sotmesos a la mort i a la repressió els uns, i a l’explotació i la marginació els altres. Dos col·lectius desocialitzats, que constituïen un conjunt de ciutadans i ciutadanes de 2ª categoria a l’Espanya de Franco.

Aquesta doble condició de violència (directa i estructural) exercida pel règim al Camp de la Bota, i legitimada per la violència cultural, que emprava de forma tendenciosa llengua i religió, converteix aquest lloc en un dels més importants espais de memòria que des de Catalunya podem retornar a la ciutadania com un indret des del qual la memòria pugui treballar, bloquejant l’efecte de l’oblit i retent homenatge a les seves víctimes.

Cal convertir aquest indret en un exemple de Memòria Democràtica, anorreant qualsevol vestigi de violència que hi pugui quedar encara ara.

Però el repte no deixa de ser notable: al costat barceloní del Camp de la Bota, on fins a principis dels anys setanta s’alçaven els murs militars del castell, ara hi tenim el Fòrum de les Cultures, i al costat adrianenc, on hi havia el Parapet ara es troba el Port Fòrum-Sant Adrià. Fins i tot el litoral es troba a més de cinquanta metres d’on estava als anys quaranta.

Els dos ajuntaments han senyalitzat llurs extrems del Camp de la Bota, i mantenen amb comptades marques (una cartellera explicativa on era el Parapet, i un monument a la plaça del Fòrum) certs puntals de dignificació, ubicats a espais on ara es transita quotidianament. Però amb això no n’hi ha prou perquè el Camp de la Bota esdevingui un autèntic Espai de Memòria, un indret on la memòria pugui assolir materialitat i es transformi en un vehicle al servei del treball subjectiu i de l’acció col·lectiva, un lloc doncs, material i simbòlic, on la memòria pugui cristal·litzar en un seguit d’eines contra l’oblit al servei de tothom.

Encara resta molta feina per fer, i és per això que proposem aquestes Jornades de treball, el títol de les quals és “El Camp de la Bota: història, art i memòria”. Està previst que es celebrin els dies 3 i 4 de novembre d’enguany, al Centre Cultural Font de la Mina de Sant Adrià de Besòs, dins el mateix barri que va reallotjar la majoria dels barraquistes del Camp de la Bota entre els anys setanta i noranta del segle passat.

Programa

3/11/2010. Història del Camp de la Bota (1885-1989). De l’acadèmia d’artilleria als afusellaments, les barraques i la por.

10.00 – 10.30 h. / Inauguració
Jesús Mª Canga, alcalde de Sant Adrià de Besòs
Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic
Ruth Soto, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs

10.30 – 11.15 / Història del Camp de la Bota (1885-1989)
Manel Risques, professor titular d’Història Contemporània a la UB

11.15 – 11.45 / Pausa Cafè

11.45 – 12.30 / Els Consells de Guerra sota el franquisme
Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal en cap de l’Audiència de Barcelona i exfiscal en cap de la Fiscalía especial anticorrupció

12.30 – 14.00 / Taula rodona: Del Camp de la Bota al Fossar de la Pedrera: mort, repressió i dol
Pere Fortuny, president de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya
Fernando Hernández (per confirmar), historiador
Moderador: Ricard Conesa, historiador

16.00 – 16.45 / Immigració i barraquisme al Camp de la Bota
Imma Boj, directora del MhiC (Museu d’història de la immigració de Catalunya) de Sant Adrià de Besòs

16.45 – 17.30 / Lluita veïnal i pedagogia social a El Camp de la Bota
Montse Pujol, mestra i pedagoga a l’antic Patronato de Suburbios
Josep Mª Monferrer, mestre, pedagog i veí de la Mina

17.30 – 18.00 / Pausa Cafè

18.00 – 20.00 / Taula rodona: Viure al Camp de la Bota
Judit Pujadó, historiadora i escriptora
Adela Villena, antiga barraquista al Camp de la Bota
Maria Antonia Reyes, antiga barraquista al Camp de la Bota
Rafael Perona, director del Centre Cultural Gitano de la Mina
Moderador: Jordi Vilalta, coordinador del Refugi antiaeri de la placeta Macià (RapM) de Sant Adrià de Besòs

4 / 11/ 2010. El Camp de la Bota: art i memòria

9.30 – 11.30 / Taula rodona: L’art com a eina pedagògica de memòria
Alex Carrascosa, escultor i especialista en Pedagogia de la Pau al Gernika Gogoratuz (Centre d’Investigació de la Pau de Gernika)
Ana Marín Gálvez, escultora i especialista en escultura tàctil
Josep Cerdà, escultor i catedràtic d’Escultura a la UB
José Luis Montero, artista i músic, cofundador de l’associació Proamina
Mª Angels Rossell, presidenta de l’Associació Adrianes
Moderadora: Mila Lozano, pintora i gestora cultural

11.30 – 12.00 / Pausa Cafè

12.00 – 14.00 / Taula rodona: Museografia inclusiva als Espais de Memòria
Iratxe Momoitio, directora del Museu de la Pau de Gernika
Jordi Font, director del Museu Memorial de l’Exili (MUME) de La Jonquera
Xavier Ros, director del Museu del Traginer-Col·lecció Antoni Ros d’Igualada
Jordi Guixé, historiador i responsable de Projectes i Espais de Memòria al Memorial Democràtic
Jordi Vilalta, coordinador del Refugi antiaeri de la placeta Macià (RapM) de Sant Adrià de Besòs
Moderador: Enric Botí, president del Consell Territorial de l’ONCE a Catalunya

16.00 – 17.00 / L’audiovisual com a compromís
Coni Docolomansky i Laura Arau, realitzadores d’audiovisuals
(Inclou el passi d’un documental)

17.00 – 17.30 / Pausa Cafè

17.30 – 19.30 / Teatre de l’oprimit: El Camp de la Bota
Aida de Prada i Manuela Fernández, directores del taller l’Aranya Creació
(Inclou una sessió de teatre de l’oprimit en directe)

19.30 – 20.00 / Cloenda
Mª Jesús Bono, directora general de la Memòria Democràtica, Generalitat de Catalunya
Jordi Guixé, historiador i responsable de Projectes i Espais de Memòria (Memorial Democràtic)
Ruth Soto, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs

Procés d’inscripció: Les Jornades són gratuïtes, però les places són limitades. Cal, doncs, que les persones que hi vulguin assistir s’inscriguin, abans del 31 d’octubre, enviant un correu electrònic a campdelabota@gmail.com on hi consti el seu nom, edat, lloc de procedència i professió.

Podeu consultar el programa complet en el següent enllaç.

Jornadas protocolo y balance de exhumaciones en España (Madrid), 14 d’octubre

Aquest dijous 14 d’octubre de 2010, al Saló de Graus de la Universitat Carlos III (Campus de Getafe) se celebraran les “Jornadas científicas sobre Protocolo y Balance de Exhumaciones en España”, organitzades per Psicólogos Sin Fronteras Madrid i patrocinades pel Govern espanyol.

Hi participen les següents institucions:

  • Grupo de Investigación sobre el Derecho y la Justicia (GIDYJ).
  • Grup de recerca “Memorias de la represión”, del departament de Ciencias Políticas y Sociología de la Universitat Carlos III de Madrid.
  • “Las políticas de la memoria” (CSO2009-09681) Proyecto I+d +i.
  • Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH).
  • Sociedad de Ciencias Aranzadi.
  • Fundación Contamíname.

Podeu veure el programa en el següent enllaç.

“The Spanish Civil War Memory Project” de la Universitat de Califòrnia, San Diego (USCD) contra la impunitat

L’Arxiu Digital de la Guerra Civil espanyola i la dictadura franquista (Digital Archive of the Spanish Civil War and the Francoist Dictatorship) és una iniciativa de la Universitat de Califòrnia a San Diego, en col·laboració amb diverses associacions espanyoles, com l’ARMH (Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica), l’Asociación de Ex-presos y Represaliados Políticos, la Federación Estatal de Foros por la Memoria, entre d’altres. Amb l’ajuda d’aquestes organitzacions de drets humans, des de l’estiu de 2007 diversos equips d’estudiants de postgrau han gravat testimonis audiovisuals dels militants, els testimonis i les víctimes de la Guerra Civil espanyola i la repressió franquista.

Per tal de donar suport a la demanda plantejada contra Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, l’equip de la UCSD a Espanya que ha recollit més d’un centenar de testimonis ha fet una selecció no només de cara al propi tribunal, sinó també com a mitjà per a mostrar a la societat la manca de tutela dels nostres tribunals, i tractar així de trobar un instrument que davant la societat resulti una mostra senzilla i eficaç d’allò que es vol exposar.

Qualsevol de les víctimes o familiars interessats en aportar el seu testimoni a la col·lecció, han de contactar amb els responsables del projecte en el correu electrònic scwmemoryproject@ucsd.edu.

Per a més informació vegeu el web de l’Audiovisual Archive of the Francoist Repression de l’Spanish Civil War Memory Project.

Presentació del llibre TRAUMAS (Niños de la guerra y del exilio), Cornellà de Llobregat 23 d’octubre

L’Associació per a la memòria històrica i democràtica del Baix Llobregat organitza, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Cornellà i el Memorial Democràtic de Catalunya, la presentació del llibre TRAUMAS (Niños de la guerra y del exilio) que tindrà lloc el dissabte 23 d’octubre de 2010 a les 19 h. al Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà de Llobregat (Barcelona). c/ Mossèn Jacint Verdaguer, 52.

L’acte de la presentació del llibre Traumas anirà a càrrec de l’historiador Jordi Guixé del Memorial Democràtic i serà conduït per Josefina Piquet, nena de l’exili, excomponent de les Dones del 36 i sòcia de l’Associació per a la memòria històrica i democràtica del Baix Llobregat. Comptarà també amb l’actuació del cantautor Paco Ibáñez.

El llibre “Traumas (Niños de la guerra i del exilio)” té com a finalitat el reconeixement i homenatge dedicat a tots els nens que van patir els horrors de la guerra civil per la sublevació feixista de juliol de 1936 contra la legalitat de la II República Espanyola i molt especialment a la gran majoria d’ells que es van veure obligats, amb els seus familiars, a traspassar a peu la frontera amb França a principi del 1939 davant la caiguda de Barcelona per les tropes feixistes on van ser internats i separats dels seus pares per les autoritats franceses en camps de concentració on s’estima que uns 8.000 van morir de fam, de fred i de disenteria. Els que van quedar en territori francès van patir així mateix les conseqüències de la invasió nazi de la II Guerra Mundial. Molts altres van ser evacuats i es troben disseminats per diferents països del continent europeu o americà: França, Bèlgica, URSS, Anglaterra, Mèxic, Argentina, Colòmbia, Nord d’Àfrica i altres molts països. Avui dia els que sobreviuen tenen edats entre 75 a 82 anys. És prologat per Miquel Caminal Director del Memorial Democràtic de Catalunya i la introducció és d’Anna Miñarro de la Fundació Congrés Català de Salut Mental.

Més informació a: http://www.memoria-antifranquista.com/traumas.html

70è aniversari de l’execució del President Companys, actes de la Comissió de la dignitat

La Comissió de la Dignitat ha organitzat una sèrie d’actes per a rememorar el 70 aniversari de l’execució del President Companys. Aquests, volen ser uns actes solemnes cívics de recordatori i condemna d’aquell crim, demanant que l’estat espanyol faci un acte de restitució solemne envers el President de Catalunya. Seran també un homenatge a totes les persones que perderen la seva vida o patiren la repressió lluitant per la llibertat i per Catalunya contra el franquisme, exigint l’anul·lació de les sentències de la repressió política.

En aquest moment històric els actes tenen un sentit especial de reafirmació del nostre poble com a nació i els nostres símbols nacionals, davant de la sentència del tribunal constitucional que ens nega i menysprea.

Els dos actes propers són:

El dia 15 d’octubre a l’Església de Sant Agustí al c/ Hospital, tocant a la Rambla de Barcelona, a les 20.00 h. Exèquies Cíviques en honor del President Lluís Companys amb la solemnitat que li corresponen com a President del nostre país i que fins avui no se li havien dedicat. En primer lloc l’orquestra interpretarà Madrigal sobre un tema popular de Xavier Montsalvatge, seguidament una sèrie d’intervencions literàries i de cites de persones sobre el fet de la seva mort. Un panegíric de l’historiador Hilari Reguer i per cloure l’acte la interpretació del Rèquiem de Mozart per l’Orquestra de Cambra de l’Empordà i la coral Polifònica de Puig-reig dirigits pel mestre Carles Coll.

Dia 17 d’octubre la jornada matinal al castell de Montjuïc “Montjuïc canta a Companys”. amb la participació de corals de la Federació d’Entitats Corals de Catalunya del Moviment Coral Català i la presència especial de l’Orfeó Català. Hi participaran vint i cinc corals d’arreu del país més l’Orfeó Català.

D’11 a 12 a cinc llocs del castell diverses corals faran cantades. A tres quarts d’una  es concentrarà el públic i les corals al Fossat de Santa Eulàlia on va ser afusellat. Aquí es farà l’acte central amb un parlament de presentació de l’acte commemoratiu i la interpretació per les corals, dirigides pel director de l’Orfeó Català Josep Vila, d’El Cant de la senyera. La interpretació es farà mentre s’hissi una senyera que es reposarà al castell. La senyera havia esta posada el 1936 pel President Companys, quan aquest va lliurar el castell a la ciutadania. Va ser retirada pel franquisme i ara es vol restituir en homenatge permanent al nostre President. En acabar s’interpretarà El cant dels segadors.

És necessari que confirmeu la vostra assistència als actes, al correu electrònic (secretariat@comissiodeladignitat.cat).

La memòria de la Guerra Civil i la dictadura, Carlos Jiménez Villarejo a l’IES Vallvera de Salt (Girona)

Carlos Jiménez Villarejo i la Plataforma contra la impunitat participaren ahir, 6 d’octubre de 2010, en una conferència a l’IES Vallvera de Salt sota el títol “La memòria de la Guerra Civil i la dictadura, una exigencia democràtica”. La xerrada de l’exfiscal anticorrupció es va acompanyar amb la projecció de fotografies, majoritàriament procedents de l’Archivo Rojo i de la col·lecció Fifteenth International Brigade Photographic Unit Photographs Collection.

L’acte es va tancar amb un torn obert de preguntes  en què alguns dels estudiants de l’Institut es dirigiren a Carlos Jiménez Villarejo i pogueren aclarir els seus dubtes, i alhora reflexionaren sobre la Llei de memòria històrica, la imputació del jutge Baltasar Garzón per tractar d’investigar els crims del franquisme i la pervivència de la simbologia franquista a Catalunya, entre altres temes.

Per a més informació vegeu el web de l’IES Vallvera.

També podeu veure la notícia apareguda a El Punt en aquest enllaç.

La Plataforma contra la impunitat rep el premi l’Alternativa 2010

Salut a tots i totes,

Com alguns ja sabreu el passat dissabte 2 d’octubre ens van concedir, a la Plataforma Contra la Impunitat, el premi l’Alternativa 2010.

Volem agrair a la Fundació l’Alternativa aquest reconeixement, amb el qual es valora la nostra feina per la reivindicació de veritat, justícia i reparació per a totes les víctimes de la dictadura franquista.

Recordem que aquesta iniciativa va ser fruit d’una revolta popular, totalment espontània, contra la querella que Falange, Manos Limpias i Libertad e Identidad varen interposar contra el jutge Baltasar Garzón per voler investigar els crims del franquisme. Des de llavors els milers de desapareguts del règim i les seves famílies tornen a quedar desemparats, marginats, vilipendiats i deshonrats pels seus botxins. Milers de ciutadans reaccionem en contra, farts de que el nostre Estat democràtic no protegeixi els seus drets i que el TS no exerceixi el seu deure amb els tractats internacionals i de drets humans ratificats per l’Estat espanyol, i sí en canvi amb la interpretació de la legalitat segons els seus interessos.

Aquest recorregut de la Plataforma mai hagués estat possible sense el suport fidel de totes les persones que ens heu recolzat… i tampoc sense que moltes altres associacions i col·lectius haguessin iniciat, fa anys, aquest camí, amb esforç i tenacitat, com els companys d’Amical de Mauthausen, amb els quals compartim aquest premi ja que també optaven a ell d’una forma molt merescuda.

No desaprofitarem aquest nou impuls, més que mai tenim les piles posades per dur a terme molts projectes amb els quals lluitar contra la impunitat i l’oblit que fins ara ha protegit als feixistes d’aquest país, assassins i salvatges, tot s’ha de dir.

En breu rebreu noves, i millors si és possible, notícies per la nostra part.

Una abraçada!
Plataforma Contra la Impunitat

Per a més informació cliqueu aquí.

Homenatge als republicans assassinats durant la criminal dictadura, 10 d’octubre al Fossar de la Pedrera

Acte d’homenatge a la memòria de tots els republicans assassinats durant la criminal dictadura franquista i oblidats per l’actual democràcia negant-los la rehabilitació jurídica, que organitza cada any l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, tindrà lloc el proper diumenge 10 d’octubre de 2010 a les 12 h. al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc de Barcelona.

L’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya porta treballant, des de l’any 1976, per recuperar i rehabilitar a totes aquelles dones i homes republicans, que foren assassinats per defensar la legalitat constitucional de la República. Tal com explica Pere Fortuny, president de l’Associació:

Després de la vergonyant fal·làcia dictada pel Fiscal General de l’Estat, negant-se a admetre el recurs de revisió del President Lluis Companys i el silenci del Govern Espanyol, hem preguntat a la Generalitat de Catalunya, quines mesures polítiques i jurídiques està prenent per aconseguir que sigui anul·lat el judici del President Companys i els de la resta de republicans assassinats, malgrat la negativa del Fiscal. De moment no ens ha contestat i tenim molt poques esperances de tenir una resposta positiva.

Aquest és el deute que té pendent l’actual democràcia envers tots els represaliats pel franquisme, sent-ne totalment responsables tots els Governs democràtics espanyols, i també els diferents Governs de  la Generalitat de Catalunya, per la manca de sensibilitat que han demostrat en el transcurs de tots aquets anys, constatant que no han tingut la voluntat política ferma ni les ganes de voler resoldre el problema, per tancar les ferides de totes les famílies a les que se’ls va arrabassar el pare, la mare, l’avi o el germà per defensar la legalitat constitucional de la República.

Quan sentim algun polític que diu públicament que Espanya està gaudint del  període més llarg de pau i benestar de la seva història democràtica, ens sentim ofesos, doncs, és possible que el pregoner de tan dissortades paraules, els seus orígens puguin ser franquistes o bé és un panxa contenta i s’oblida de les famílies que patiren la cruel repressió i no han estat rehabilitades, malgrat aquesta suposada pau i benestar. L’exemplar i modèlica transició democràtica espanyola, ens ha portat per aquest amarg camí, imposant l’oblit per covardia.

Enguany serà el 70è aniversari de l’assassinat del President Lluís Companys, en tots els trenta-cinc de democràcia, les institucions catalanes mai s’han dignat a tributar-li un homenatge nacional, vergonya per un país que vol ser una nació i poder decidir per ella mateixa.

Ha estat molt sorprenent el fet que ha tingut més ressonància política i social, l’acceptació per part del Tribunal Suprem de les denúncies d’origen feixista contra el jutge Garzón per prevaricació, en haver volgut investigar els crims del franquisme, que la resolució dictada pel Fiscal General de l’Estat, negant l’acceptació del recurs de revisió del judici militar il·legal del President màrtir Lluís Companys.

Els republicans assassinats per defensar la legalitat constitucional de la República han estat condemnats dues vegades: la primera, durant la repressió de la sagnant dictadura del criminal de guerra el general Franco, amb l’especial benedicció i consentiment de l’església catòlica; i la segona, per l’actual i suposada democràcia. Aquesta segona és molt més dura pels que teníem l’esperança, amb la nova democràcia, d‘aconseguir la rehabilitació jurídica dels nostres familiars.

El otro crimen de Estado. (via En el pais de los niños perdidos)

Article de Miguel Angel Rodriguez Arias a Nueva Tribuna/Rebelion el 15/09/2009, en què parla de crims d’estat per part del govern atès l’incompliment de l’obligació d’investigar qualsevol desaparició forçada.

El otro crimen de Estado. La negación de una investigación oficial en España a las víctimas de Franco y la presunta responsabilidad criminal de miembros del Gobierno Zapatero a la luz de la Resolución 1463 del Consejo de Europa.

Miguel Angel Rodriguez Arias.Nueva Tribuna/Rebelion 15/09/2009

“10.3.8. El incumplimiento del deber de investigar efectivamente toda presunta desaparición forzada debe constituir un crimen independiente conminado con una pena adecuada. El minis … Read More

via En el pais de los niños perdidos

3a Cursa-Caminada Lluís Companys “Homenatge a l’Olimpíada Popular”, Barcelona 2 d’octubre de 2010

III cursa-caminada Lluís CompanysVine a córrer (o a caminar) el dissabte 2 d’octubre i participa en l’homenatge al president Companys i a les Olimpíades Populars de Barcelona 1936, organitzat per la Fundació l’Alternativa i EUiA.

L’Olimpíada Popular de Barcelona va ser organitzada per entitats cíviques i treballadores. Proposaven un esdeveniment esportiu alternatiu que donava resposta al marcat caràcter xenòfob i feixista dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936. Finalment no es va poder dur a terme per l’inici de la Guerra Civil Espanyola. Molts atletes populars d’arreu del món que es veieren sorpresos per l’esclat de la Guerra d’Espanya no van dubtar d’allistar-se a les milícies. Ells van ser els primers voluntaris estrangers en els exèrcits republicans i l’embrió de les Brigades Internacionals.

La intenció d’aquest homenatge és recordar un projecte republicà solidari i fratern; així com mantenir l’esperit de fraternitat i de respecte a l’adversari de l’Olimpíada Popular, deixant en un segon pla la competitivitat, l’espectacle i l’interès per rècords i marques.

Hora de sortida de la caminada 9.30h
Hora de sortida de la cursa 10.00h

Lloc de sortida: davant de l’INEFC
(Institut Nacional d’Educació Física), Av. de l’Estadi s/n. Barcelona

Pot’s inscriure’t fins al 28 de setembre.

Tota la informació i inscripcions online  a http://www.cursacompanys.cat

El Supremo, ¿imparcial?, Carlos Jiménez Villarejo – Público 17/09/2010

El 14 de mayo, el juez Garzón fue expulsado provisionalmente de la función judicial por haber pretendido investigar una parte de los crímenes del franquismo, la relativa a los detenidos y desaparecidos (más de 100.000 personas). Las víctimas, los familiares que denunciaron los hechos, quedaron decepcionados y abandonados ante la ausencia de tutela judicial. Parece que el objetivo político y judicial estaba alcanzado. Desde aquel momento, todos los procesos contra el juez entraron en una fase de notable dilación, cuando debía haber ocurrido lo contrario: que los instructores y magistrados del Tribunal Supremo (TS) activaran e impulsaran su tramitación, pues el juez perseguido está ya cumpliendo anticipadamente la pena que pudiera imponérsele si llegara a ser condenado por sentencia firme. Una muestra más de la falta de objetividad y equidad de esos jueces.

El pasado 7 de septiembre, el TS notificó una resolución –que se dice fechada el 26 de julio– que, sin fisuras, respaldó la decisión del instructor Varela del 7 de abril de continuar definitivamente el proceso contra el juez Garzón pese a la ausencia de toda responsabilidad penal. La resolución merece una crítica rotunda. El TS sabe que, antes de tomar esta decisión, estaba obligado a resolver otros recursos de apelación que el juez Garzón interpuso en abril y mayo. Planteaban, con el apoyo expreso del fiscal, la nulidad de las acusaciones de la ultraderecha a causa de las maniobras procesales irregulares de Varela con Manos Limpias para hacer viable un escrito de acusación que no debía haber sido aceptado. Maniobras que perjudicaban directamente el derecho a la presunción de inocencia y de defensa del juez Garzón, que además vulneran las garantías básicas de un ciudadano y el derecho a un proceso justo. Maniobras que determinaron la continuidad de un proceso que, en ese momento, debió concluir sin más.

La permisividad y la pasividad de la Sala Segunda lo ha impedido. Pero, además, la resolución del 26 de julio es un ejemplo de un preocupante formalismo en la interpretación de la ley procesal penal con el único propósito de limitar y perjudicar los derechos del imputado. La consecuencia directa es anular los efectos propios del recurso de apelación. La previsión legal de que un imputado pueda recurrir a una instancia judicial superior, en este caso el TS, a través del recurso de apelación cuando disiente de la decisión del juez inferior, es decir, del instructor Varela, es para que pueda producirse una revisión a fondo de la decisión recurrida. Pero el TS no lo hace, omitiendo la función que debía haber ejercido, que era analizar detenidamente las razones expuestas por el juez Garzón para contradecir las tesis de Varela. Concretamente, si este mantiene que las decisiones del recurrente eran “indefendibles” en la aplicación conjunta del sistema jurídico, es exigible legalmente que el TS hubiese analizado las razones del juez

Garzón y la afirmación fundada de que sus decisiones en el sumario 53/2008 no fueron nunca ni inusuales, ni extravagantes ni aún menos injustas y, por tanto, perfectamente defendibles, como lo ha acreditado la comunidad internacional. Lo que justifica plenamente un debate en el seno del proceso sobre la naturaleza jurídica de dichas decisiones, debate o “pericia jurídica” como lo llama el Supremo, que no puede ser “improcedente”. Precisamente porque la aplicación del derecho, cuando además está en juego el derecho internacional, necesita de unos amplios márgenes de interpretación. Lo contrario es, como está ocurriendo, la limitación y persecución del libre ejercicio de la independencia judicial.

Por otra parte, el TS pretende justificar la ausencia de respuesta al fondo de los gravísimos problemas que le fueron planteados apelando a que debe evitar “el prejuicio contaminante”, es decir, el haberse pronunciado antes de tiempo sobre el núcleo de los hechos que son objeto del proceso. Es, sencillamente, inaceptable. El TS, desde que el 26 de enero de 2009 admitió a trámite la querella de Manos Limpias, ha coincidido con los postulados y pretensiones de la ultraderecha durante un proceso que desde entonces no ha variado sustancialmente de contenido. Y siempre, con la oposición del fiscal. Nunca dudó en la aceptación de una acusación popular pese a que, como ha dicho la Unión Progresista de Fiscales, “la ejerce en fraude de los principios que deben guiar la intervención procesal de terceros no perjudicados”.

Con esta frialdad formal y el “encarnizamiento” a que aludía Le Monde, va a comenzar un juicio político por haber investigado judicialmente el franquismo como condición para la protección de sus víctimas. Víctimas a las que el TS ha tratado, en contraste con su complacencia con la extrema derecha, con desdén y menosprecio, negándoles reiteradamente la pretensión de ser partes en el proceso contra el juez Garzón. Llegando a decirles, ofensivamente, que “se abstengan de perturbar la jurisdicción del TS”. Estamos ante una profunda crisis, no sólo de la Justicia, sino de la democracia.

Carlos Jiménez Villarejo es ex fiscal jefe Anticorrupción.

Article publicat en el diari Público d’avui, divendres 17 de setembre de 2010.

Podeu accedir al text complet en el següent enllaç.

XI Jornadas El Maquis en Santa Cruz de Moya. Crónica rural de la guerrilla española. Memoria Histórica Viva. 1, 2 i 3 d’octubre de 2010

L’Associació sociocultural La Gavilla Verde organitza les XI Jornadas El Maquis a Santa Cruz de Moya (Cuenca), una iniciativa que va començar l’any 2000 i que ara arriba a la seva onzena edició consolidada com a una plataforma de reflexió, divulgació, coneixement i reconeixement de l’Espanya oblidada.

Un dels eixos temàtics de les jornades seran les polítiques públiques de la memòria en què es tractaran les experiències del programa aragonès “Amarga memoria” i del Memorial Democràtic de Catalunya.

Com ja és habitual es presentaran els treballs d’exhumació portats a terme per la Secretaría de Desaparecidos de La Gavilla Verde en col·laboració amb el Grupo Paleolab i es presentarà l’informe tècnic de les exhumacions realitzades a Albalat dels Taronjers i Benagéber.

Les jornades comptaran amb la participació de juristes per tal d’analitzar la situació actual de la justícia en relació als crims realitzats durant la dictadura, i en concret de la incomprensible imputació del jutge Garzón per tractar d’investigar-los.

Els espais especialitzats se centraran en la presència de les associacions franceses que treballen en mantenir viva la memòria de la participació dels espanyols en l’alliberament de França i els treballs que es realitzen en l’actualitat des de diversos fronts, des de la recerca a la reivindicació.

El cas de Catalunya es tractarà en profunditat atès el seu interès tant per la seva proximitat a la frontera i la seva immersió en les rutes emprades per a la infiltració d’homes des de França, com per la gènesi del moviment reivindicatiu de postguerra que s’hi va conformar i que esdevingué de la fugida de milers de persones dels seus pobles que varen trobar acollida en el desenvolupament industrial.

La tarda del dissabte es presentaran diverses investigacions que s’estan duent a terme, la majoria d’elles noves i que abasten el territori peninsular.

Per a més informació cliqueu en el següent enllaç.

Podeu veure el programa provisional clicant aquí.

Nuestra propuesta será la de reflexionar sobre las políticas públicas de la memoria. Dos experiencias nos han parecido especialmente enriquecedoras. El programa aragonés Amarga memoria y el catalán Memorial Democràtic. Hemos invitado a sus directores para que puedan venir y darnos a conocer qué son esos programas, sus objetivos y el desarrollo de ellos durante estos años.Seguiremos contando con los espacios ya tradicionales como la presentación de los trabajos de exhumación realizados por la Secretaría de Desaparecidos de La Gavilla Verde en colaboración con el Grupo Paleolab, encargado de llevarlas a cabo. El equipo de Manuel Polo podrá presentarnos el informe técnico de las exhumaciones de Albalat dels Taronjers y Benagéber. Estarán presentes los responsables de la Gavilla Verde encargados de la documentación e investigación de estos enterramientos y los familiares que nos brindarán su testimonio.

Otro de los encuentros que se ha afianzado en nuestro programa será el de los juristas, donde esperamos contar con aquellas circunstancias que relacionan el actual estado de la justicia en relación a los crímenes realizados durante la dictadura y entra en la discusión de aquellos apartados claves que nos llevarán a conocer con una mayor profundidad lo que nadie entiende. Estamos hablando del juez Garzón.

Los espacios especializados se centrarán en la presencia de las asociaciones francesas que trabajan en mantener viva la participación de los españoles en la liberación de Francia y los trabajos que se realizan en la actualidad desde diversos frentes, desde la investigación a la reivindicación.

Territorialmente también quisiéramos incorporar a Catalunya como lugar interesante tanto por su cercanía a la frontera y su inmersión en las rutas empleadas para la infiltración de hombres desde Francia. A su vez la génesis del movimiento reivindicativo de posguerra que se conformó en aquel país y que deviene de la huida de miles de personas de sus pueblos y encontraron acogida en el desarrollo industrial.

La tarde del sábado quisiéramos presentaros diversas investigaciones que se están llevando a cabo, la mayoría de ellas novedosas y que abastan el territorio peninsular.

Encara queden moltes persones sota la sorra – Público 15/9/2010 (via Blog de Carmen Domingo)

Iraq, Ingusetia, Txad, Iemen, Bòsnia Hercegovina, Nepal, El Salvador, Mèxic… molts són els països dels que es va parlar el passat 30 d’agost quan es commemorava El dia internacional dels desapareguts. Fins i tot Amnistia Internacional va publicar un comunicat on explicava —a tort i a dret de tota la geografia mundial— fil per randa tots els que no hi són i hauríem de buscar i solucionar el que és, sens dubte, una “grave violación de derechos huma … Read More

via Blog de Carmen Domingo

El Camp de la Bota: un espacio del genocidio, Carlos Jiménez Villarejo

Durante el pasado mes de Julio, la Plataforma contra la Impunitat, que se constituyó con el objetivo de denunciar la injustificable persecución penal del Juez Garzón, convocó en el actual espacio del Forum de Barcelona un  acto en memoria y reivindicación de los fusilados por la dictadura a escasos metros de ese espacio; en el Camp de la Bota, en lo que se llamaba el “parapeto”, allí donde los militares de un cuartel próximo hacían prácticas de tiro. Fue una muestra de memoria, reivindicación y afecto para quienes sufrieron tan brutal como continuadamente el terror de la dictadura. Mientras tanto, el Tribunal Supremo persigue penalmente, en uno de los procesos más injustos de la democracia, al Juez que trató de investigar los miles de casos de hombres y mujeres desaparecidos por haber sido fieles a la legalidad de la República y  conceder a sus descendientes el derecho a saber dónde se encuentran y a darles digna sepultura.

El acto de El Camp de la Bota y la defensa del juez Garzón guardan una profunda unidad. Son modos de defender a las víctimas de la dictadura, abandonadas por quienes debían ser sus protectores, los Jueces, y preservar, fortalecer y dignificar nuestra joven y frágil democracia, cuando ha quedado claro que somos el único país del mundo democrático que no sólo se niega a limpiar los crímenes de su propio pasado sino que tampoco es capaz de condenarlos.

Por todo ello, fue convocado dicho acto. Sabemos que la violencia fundacional y permanente del golpe militar de 1936 y de la dictadura fue aceptada sin más durante la transición controlada por los franquistas. Basta leer la obra de Martín Villa “Al servicio del Estado”.La consecuencia fue una amnistía que, además de conseguir la libertad de los presos políticos, fue interpretada y asumida como un perdón generalizado de todos los crímenes cometidos por militares, jueces, fiscales y policías al servicio de la dictadura. Como consecuencia de ello, el Estado español y sus Instituciones no han reconocido, como solicitó el Consejo de Europa, la totalidad de dichos crímenes, no han pedido perdón por ellos y ahora rechazan investigar las desapariciones forzadas de más de 100.000 personas.

La política de exterminio practicada por los golpistas y la dictadura franquista se aplicó especialmente por la denominada “justicia militar expeditiva”, los Consejos de Guerra, a través de procesos que solo pueden ser calificados como juicios radicalmente injustos y sus partícipes como asesinos. Una expresión de ellos fueron los que funcionaron más activamente en la Barcelona ocupada desde 1939 hasta 1953. Aplicaban las penas de muerte de forma mecánica y vengativa, llevando al fusilamiento, según los datos hoy disponibles, sólo en El Camp de la Bota, de 1.717 personas, asesinados  por ser republicanos de las mas variadas tendencias.

Fusilamientos practicados a pocos metros de aquel lugar, en madrugadas de intenso terror vividas por vecinos y familiares. Para reavivar su recuerdo, como homenaje y recuerdo simbólico de todas las víctimas y proclamar su incuestionable inocencia y dignidad se leyeron  los nombres de 400 de ellas. Algunos de sus hijos y familiares estaban emocionadamente presentes.

Los Consejos de Guerra responsables de tal genocidio fueron constituidos desde el 18 de Julio de 1936, con la participación de jueces y fiscales ordinarios; en modo alguno podían calificarse como Tribunales de Justicia. Eran, pura y simplemente, una parte sustancial del aparato represor implantado por los facciosos y posteriormente por la dictadura. Los militares miembros de dichos tribunales carecían radicalmente de cualquier atributo de independencia, propio de un juez, en cuanto eran estrictos y fieles servidores de los jefes de que dependían y compartían plenamente los fines políticos y objetivos represivos de los sublevados. Basta la lectura de cualquier sentencia de las dictadas por esos Tribunales en las que destaca su absoluta falta de objetividad e imparcialidad. Y era incompatible su posible independencia con la disciplina castrense impuesta por los jefes. Procesos, todos ellos, incoados tras meses de detenciones policiales bajo tortura y en un régimen que negaba a los perseguidos todos, absolutamente todos los derechos sometiéndolos a un grado total de indefensión. Procesos en los que en muchos casos estaban presentes como Secretarios Judiciales  falangistas de renombre, una ilegalidad más qué importaba, que así participaban más eficazmente en la represión. Esa era, esa fue siempre la Justicia de Franco para los republicanos y demócratas.

Con independencia de que las responsabilidades penales,hoy, fueran o no exigibles, sí es exigible que el Estado, los Gobiernos y otras instituciones democráticas reconozcan que son herederos de un régimen totalitario que impuso el exterminio y el genocidio como forma de gobierno; es la condición para vivir en una democracia sólida y digna.

Esperamos que mas temprano que tarde, estén escritos todos los nombres en un lugar cercano a aquel para que queden  siempre presentes en la memoria  de toda la ciudadanía, contribuyendo a la conciencia permanente de nuestro pasado totalitario sin olvidar nunca a sus víctimas.

Carlos Jiménez Villarejo
Exfiscal anticorrupció i membre de la comissió d’experts per a l’investigació dels crims de la Guerra Civil i el franquisme

L’última hora del cas Garzón

“El Supremo rechaza las pruebas pedidas por Garzón para su defensa”, notícia de El País

Les darreres notícies no són gens esperançadores per a les víctimes dels crims del franquisme, ni per les associacions de recuperació de la memòria històrica que havien estat escoltats per primer cop pels tribunals.  El País de dia 8 de setembre de 2010 publica la notícia del rebuig de totes les proves proposades per Garzón per a la seva defensa, podeu accedir-hi en aquest enllaç.

La Sala Segunda del Tribunal Supremo rechazó ayer todas las pruebas propuestas por el juez Baltasar Garzón para su defensa en el caso de la memoria histórica, el proceso que el magistrado quiso abrir para perseguir los crímenes del franquismo.

Los cinco magistrados que han firmado el auto, Juan Saavedra, Adolfo Prego, Joaquín Jiménez, Francisco Monterde y Juan Ramón Berdugo, han avalado por unanimidad la instrucción realizada por el juez Luciano Varela, y aunque quedan pendientes cuatro recursos, anticipan que el juez de la Audiencia Nacional, que se encuentra suspendido de sus funciones, será juzgado por un delito de prevaricación (dictar a sabiendas resolución injusta) en el alto tribunal previsiblemente en noviembre o diciembre.

Los magistrados de la Sala Segunda argumentan que las pruebas pedidas por Garzón no son pertinentes, puesto que solo son esenciales las que se encaminan a determinar la naturaleza y circunstancias del hecho, las personas que han participado y el órgano competente para su enjuiciamiento.

Señalan que es el juez instructor el que debe determinar qué diligencias son necesarias e imprescindibles para los fines indicados. Y que estos se han cumplido. Agregan que la pertinencia de otras pruebas solicitadas por Garzón “no deriva necesariamente del hecho de que su práctica se solicite” y que el criterio del instructor “no es ilógico ni arbitrario cuando considera la innecesariedad de las pruebas denegadas”.

Garzón pedía que declarasen los magistrados que formularon un voto particular, que coincidía con su punto de vista sobre el proceso, lo que determinaría que su actuación no fue prevaricadora, puesto que otros magistrados también razonaron como él. Sin embargo, la Sala Segunda dice que ese testimonio no puede ofrecer otra cosa que lo expuesto en el voto emitido, que ya consta, y que el resto de las diligencias propuestas, como testimonios de otros jueces iberoamericanos, etcétera, “o bien no son tales por tener por objeto la expresión de personales opiniones valorativas sobre intenciones, o se trata de pericias jurídicas improcedentes ante un tribunal”.

El tribunal señala que su actuación se limita a un simple control de legalidad, puesto que pronunciarse sobre el sobreseimiento o abrir el juicio oral de un proceso “entraña un pronunciamiento sobre el fondo del asunto, siquiera sea con carácter provisional y sobre bases indiciarias, que el legislador atribuye al instructor, (…) preservando el órgano judicial del enjuiciamiento del peligro de prejuzgar la pretensión y perder con ello su imparcialidad para conocer de lo mismo en el juicio oral y decidir en sentencia sobre el fondo”.

Es decir, que el tribunal quiere pronunciarse lo justito, porque los cinco magistrados que firman la resolución y que ya han resuelto cuestiones que afectan al fondo del asunto, quieren ser los que juzguen a Garzón por estos hechos. Varios magistrados de otros tribunales y catedráticos no se explican este empecinamiento de estos magistrados de la Sala Segunda en ser ellos los que juzguen a Garzón. Estas fuentes consideran que una eventual condena de Garzón de seguir este procedimiento sería anulado por el Tribunal Europeo de Derechos Humanos por falta de imparcialidad, ya que el tribunal que instruye no puede juzgar y esta Sala ha resuelto en apelación extremos que afectan al fondo del asunto, por lo que estarían claramente contaminados. Los citados magistrados y catedráticos no comprenden por qué el Supremo no designa a otros magistrados -la Sala la integran 15 jueces- para juzgar el caso y salvar el problema. Pero el caso es que son estos los que van a juzgar a Garzón.

Entrevista al somiador Carlos Jiménez Villarejo en el diari Público

El diari Público de dia 30 d’agost publica una entrevista a l’exfiscal Carlos Jiménez Villarejo, membre actiu i destacat de la Plataforma contra la impunitat. Sota el títol de “Jugábamos a lanzar pedradas a los niños y a los tranvías” ens parla de la seva vida, de l’exercici de la seva professió i del seu compromís social i polític.

Villarejo, ferm defensor de la necessitat d’investigació judicial dels crims del franquisme deixa ben clara la seva postura al respecte i alhora ens delecta explicant-nos com fou la seva presa de conciència:

[…]

Tampoco le detiene nada cuando critica la “prepotencia del Tribunal Supremo” al imputar al juez Baltasar Garzón por intentar juzgar los crímenes franquistas. Así lo hizo el pasado 24 de abril en la plaza de Sant Jaume de Barcelona, invitado por la Plataforma contra la Impunidad, de la cual forma parte. “Me encanta que esté liderada por mujeres jóvenes y que en las reuniones haya niños correteando”.

Cuando él tenía veintitantos años, se trasladó a Barcelona para vivir con su mujer, Aurora, a la que cita constantemente. “Aparte de la vivencia amorosa, tan intensa y lo más importante, llegué a una fiscalía muy pequeña. Muchos de aquellos jueces habían colaborado en los consejos de guerra y la represión inmediata. Pero entonces no lo sabía”. Imposible adivinar que uno de ellos había participado en el juicio al presidente Lluís Companys.

Todos esos secretos se le fueron revelando poco a poco. “La inflexión en mi vida profesional se produce cuando empiezo a desarrollar funciones de fiscal de guardia y descubro la realidad de los detenidos políticos. Aún está pendiente hacer una película sobre la Brigada Política Social, como La vida de los otros que refleja las delaciones en la RDA”.

Conocer que alguien podía ser torturado por el mero hecho de tener un folleto de Mundo obrero supuso otro pequeño paso para empezar a militar en el PSUC en 1968, “previa condena de la invasión de Checoslovaquia por parte de la URSS”.

[…]

Desitjem que no deixi mai de somiar!

Per als que encara no l’hagueu llegida podeu accedir al text complet en aquest enllaç.

“Una investigación pendiente”, article de Carlos Jiménez Villarejo a Público

Recientemente, el Ministerio de la Presidencia ha reconocido y subvencionado un proyecto de investigación histórica promovido por la Cátedra Extraordinaria Memoria Histórica del Siglo XX de la Universidad Complutense de Madrid. El título es Judicatura, Investigación y Penitencia (el orden político y los instrumentos de represión) y pretende abordar, a partir de los fondos documentales del Ministerio del Interior y del Archivo Histórico Nacional, las “actividades de información e investigación” (policiales) durante la dictadura en el periodo 1936-1962. Concretamente, cuanta información –particularmente los “expedientes policiales”– refleje la intensa y sistemática actuación represiva de la Brigada Político-Social contra los republicanos primero y luego contra toda la oposición democrática. Representaba, además de otros cuerpos policiales, la institucionalización de la represión bajo la dirección política de los correspondientes gobernadores civiles. Sin su concurso, los consejos de guerra y los tribunales especiales no hubieran podido llevar a cabo su cometido. El aparato policial franquista era la primera e inmediata expresión del terror impuesto por la dictadura.

La Brigada Político-Social fue creada por una Ley de 1941, concentrando, con los servicios de información de la Guardia Civil, todas las competencias sobre represión política que practicaban a través de seguimientos, intervenciones telefónicas ilegales, violaciones de la correspondencia privada, investigaciones de las que daban cuenta o no a la autoridad militar o al Tribunal de Orden Público, detenciones arbitrarias e indefinidas en comisarías o centros de detención habilitados –sin poner al detenido a disposición judicial–, la práctica sistemática de la tortura y otras prácticas policiales, realizadas a veces conjuntamente con otros cuerpos de seguridad, militares o falangistas, como el hostigamiento sistemático de la oposición democrática. La intensidad de su actividad la reflejan los 15.202 presos políticos que había en España a principios de 1961. Su actuación fue denunciada en su día por Justicia Democrática, haciendo constar la presencia de un “poder judicial que era utilizado descaradamente para santificar medidas arbitrarias”, la persistencia de “torturas policiales en régimen de expresa impunidad” y que “las brigadas político-sociales llegaron a creer que los juzgados de guardia de la jurisdicción ordinaria no especializada eran algo así como oficinas de homologación y aprobación automática de sus iniciativas investigatorias”.

Es una realidad escasamente estudiada, pues el Gobierno, en 2009, manifestó que desde 2004 el 90% de las consultas de los archivos de Interior se referían al periodo 1975-1977. El estudio exigirá acceder a los fondos correspondientes de dicho Ministerio. Y aquí es donde surgen las dudas sobre la conservación y disponibilidad de los documentos que expresen dicha actuación represiva. Algunos historiadores sostienen que parte del archivo documental fue destruido, durante la Transición ante el riesgo de tener que responder de los innumerables delitos que habían cometido y siguieron cometiendo hasta el final del régimen, con el propósito de garantizar su impunidad. Así lo reconoció el gobernador civil de Barcelona Salvador Sánchez Terán cuando justificó la destrucción de los archivos del Movimiento y la Falange porque “olían a un pasado remoto”. Será difícil determinar el alcance de dicha destrucción. En el Informe sobre Archivos de la Comisión Interministerial constituida en 2004 se dice que “ni la contienda en sí, ni la Transición a la democracia, produjeron una destrucción masiva de documentación”.

No es este el criterio del profesor Reig Tàpia, quien sostiene que “desde fechas anteriores a las últimas elecciones generales previniendo lo que parecía una inevitable victoria socialista, desaparecieron de los archivos policiales cantidades ingentes de documentos”. Pero, ciertamente, destrucción hubo. Buena prueba de ello es que recientemente, el pasado 8 de julio, el director del gabinete del ministro del Interior, ante la reclamación de un ciudadano, tras un largo peregrinaje, de sus antecedentes policiales durante el franquismo, le ha contestado: “Hay que tener en cuenta que con la promulgación de la Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía, se procedió a la eliminación de todos aquellos expedientes que contuviesen información de carácter político, sindical, religioso, etc”. Respuesta, entre otras muchas razones, que justifica la investigación que se pretende, pero que expresa dos graves insuficiencias. La falta de coherencia del Gobierno cuando en el Informe de la Comisión Interministerial, previo a la Ley de la Memoria Histórica, afirmaba “la absoluta primacía de los archivos como fuente de conocimiento del pasado histórico, no solamente para los historiadores, sino también para las personas interesadas en conocer situaciones o episodios de su propia vida o de la de sus familiares”. Y, en segundo lugar, porque es una muestra más del incumplimiento de dicha ley cuando se garantiza a los ciudadanos “el derecho de acceso a los fondos documentales” depositados en los archivos públicos.

Por todo ello, conservan plena actualidad las palabras del profesor Tomás y Valiente: “El derecho de todos a una información veraz no es sólo un derecho colectivo, es decir, difuso, sino que un derecho individual de cada español, es un derecho fundamental…”. Y reclamaba su plena satisfacción de manera generosa frente a una interpretación tan restrictiva que representara su denegación.

Carlos Jiménez Villarejo es ex fiscal Anticorrupción

Podeu accedir a l’article, publicat el 5 de setembre al diari Público, en el següent enllaç.

Veïns de la Barceloneta salven una pintada d’homenatge a un combatent republicà

En una de les façanes del carrer Sant Miquel de la Barceloneta es pot llegir una pintada amb el nom del carrer abans que fos canviat pel règim franquista: Miquel Pedrola, milicià republicà i membre del POUM que va morir el setembre de 1936 al front d’Aragó.

L'església de Sant Miquel fou coberta amb un llenç amb les efígies de Miquel Pedrola i Lenin. Font: http://arqueologiadelpuntdevista.blogspot.com

El grafit fou pintat a mà pels veïns durant la Guerra Civil abans de la formalització oficial de canvi de nom del carrer i ha estat restaurat per l’Institut de Paisatge Urbà de Barcelona gràcies a l’historiador Daniel Cortijo que ha estat el principal impulsor per a la recuperació d’aquest d’homenatge popular que ha comptat amb el suport veïnal.

La recuperació d’aquest record de la nostra història més recent és un pas endavant en la restauració de la nostra memòria, tot i que encara ens queda un llarg camí en la necessària tasca de retre un just homenatge a totes aquelles persones que lluitaren per la República, per la democràcia i per la llibertat.

Podeu llegir la notícia pulicada al diari Público del 18 d’agost de 2010 en aquest enllaç.

Homenatge als afussellats a El Camp de la Bota, aquest dijous 22 de juliol de 2010

Convocatòria Camp de la BotaUs volem recordar que aquest dijous 22 de juliol de 2010 se celebrarà un homenatge a les víctimes dels afussellaments a El Camp de la Bota.

L’acte consistirà en la lectura dels noms dels afusellats i una encesa d’espelmes en el seu record, i a més:

  • una actuació teatral del grup catorzedabril
  • actuacions musicals del Taller de músics, Alba Guerrero interpretarà un martinete i un cante jondo
  • dansa amb Les filles Föllen, Ruth Enriquez Alhambra i Ana Pérez
  • llegiran poemes els actors i actrius Quico RomeuJordi DauderCarme Sansa, Mariona Casanovas, Carles SalesJosep Minguell i Enric Majó
  • i la participació de Rosa Regàs, Carlos Jiménez Villarejo i Jordi Vilalta

Un indret a la platja, el Camp de la Bota, barri marginal sembrat de barraques fins l’any 89 i objecte de l’especulació urbanística arran del Fòrum Universal de les Cultures 2004, fou el lloc on s’executaren gairebé  dos milers de republicans entre els anys 1939 i 1952. La brutalitat de la repressió franquista no s’acabà amb l’extermini per raons ideològiques, ja que els cossos sense vida foren traslladats al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc impedint als seus familiars donar-los una digna sepultura. És de total justícia rescatar de l’oblit aquestes 1.717 persones afusellades en aquest paratge i no permetre que un extermini com aquest entri en el perillós camp de la desmemòria històrica.

Esperem comptar amb la vostra participació, us hi esperem!

“Las víctimas del franquismo, víctimas además de denegación de justicia”; por Antonio Doñate Martin y Carlos Jiménez Villarejo

Ponències presentades en el marc del cicle de xerrades “A propòsit de Garzón, el futur de les víctimes del franquisme“ impartides per Carlos Jiménez Villarejo el 28 de juny de 2010 al Pati Llimona (Barcelona) i per Antonio Doñate Martin el 7 de juliol de 2010 a l’Espai Cultural Kursaal (Montcada i Reixac) sota el títol “Las víctimas del franquismo, víctimas además de denegación de justicia”.

“A los efectos del presente documento, se entenderá por víctima a toda persona que haya sufrido daños, individual o colectivamente, incluidas lesiones físicas o mentales, sufrimiento emocional, pérdidas económicas o menoscabo sustancial de sus derechos fundamentales, como consecuencia de acciones u omisiones que constituyan una violación manifiesta de las normas internacionales de derechos humanos o una violación manifiesta de las normas internacionales de derechos humanos o una violación grave del derecho internacional humanitario. Cuando corresponda, y en conformidad con el derecho interno, el término “víctima” también comprenderá a la familia inmediata o las personas a cargo de la víctima directa y a las personas que hayan sufrido daños al intervenir para prestar asistencia a víctimas en peligro o para impedir la victimización. Una persona será considerada víctima con independencia de si el autor de la violación ha sido identificado, aprehendido, juzgado o condenado y de la relación familiar que pueda existir entre el autor y la víctima.

  • Desde esta perspectiva, el Estado español y, en consecuencia la magistratura, están obligados a actuar para la plena satisfacción de dichos derechos. Es cierto que en la época de la Guerra Civil y de la inmediata postguerra, estos derechos y su obligatoria observancia, respeto y protección por parte de todos los Estados no estaban en general codificados, o lo estaban en menor medida (por ejemplo, la Convención de La Haya relativa a las leyes y costumbres de la guerra terrestre de 18 de octubre de 1907 (Convención IV), que obligaba a actuar con arreglo “a los usos establecidos entre naciones civilizadas, las leyes de la Humanidad y las exigencias de la conciencia pública”, los Convenios de Ginebra de 1929, etc.); sin embargo formaban parte del Derecho Internacional consuetudinario y eran de general aplicación y obligado cumplimiento para toda la Humanidad. Así lo puso de manifiesto años después, en 1945, el Estatuto del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, que estableció responsabilidades penales personales de los máximos responsables nazis, y que en su art. 6, estableció como Crímenes de Guerra (B): las violaciones a las leyes y usos de guerra, tales como asesinatos, malos tratos, etc., contra población civil o prisioneros de guerra, ejecuciones de rehenes; y como Crímenes contra la Humanidad (C): al asesinato, exterminio, otros actos inhumanos cometidos contra la población civil durante la guerra o fuera de ella, persecución por motivos políticos, raciales o religiosos, etc. […]

Desde estos precedentes, debe entenderse que los jueces españoles y el TS no han hecho aplicación de Tratados internacionales ratificados por España que, por tanto, son parte del ordenamiento jurídico.

2.-Las denuncias ante la Audiencia Nacional (AN)

Conviene recordar cuales fueron los hechos denunciados ante la AN en Diciembre de 2006:

“1.- Queremos resaltar la importancia histórica del caso: los hechos a que se refiere este sumario son constitutivos de crímenes contra la humanidad y de crímenes de guerra. Esa calificación procede del Derecho Internacional Penal y se ha recibido en nuestra legislación interna. Posiblemente estemos abordando los hechos con relevancia penal más graves –por su intensidad y su extensión- que se han presentado ante la jurisdicción española. Según se relata en los dos autos del Juez Central de Instrucción n. 5, de 16.10.2008 y 18.11.2008, hablamos de más de cien mil personas desaparecidas. Respecto a muchos de ellos, sus familiares o próximos saben por testimonios de referencia que fueron asesinados y enterrados (indignamente) en ciertos parajes, pero sobre otros miles de esas personas se ignora su suerte, cómo, cuándo y si fueron asesinados, dónde fueron ocultados sus cuerpos. Además, 30.000 niños fueron secuestrados a sus madres en los establecimientos carcelarios del nuevo estado o sustraídos de las instituciones donde habían sido asilados –fuera de España- por sus padres para protegerlos de la guerra, a esos niños se les alteró el estado civil para ocultar su verdadera filiación. Unos y otros son hechos en permanente estado de consumación según el derecho internacional y el derecho interno. Esas circunstancias obligan a los Tribunales a respetar profundamente a las víctimas en un esfuerzo de humanidad compartida que pueda restaurarles, en la medida de lo posible, su dignidad, tantas veces denegada hasta ahora”. (Así se describían en el Voto particular discrepante de tres magistrados en el Auto de 2/12/2008 del Pleno de la Audiencia Nacional, que privó de competencia para seguir conociendo de los hechos al Juzgado Central nº 5).

Mas adelante, dichos magistrados reconocían que “Los hechos que configuran el objeto de la investigación, la violación sistemática de los derechos a la vida, a la integridad, a la libertad, entre otros, de los defensores de la legalidad republicana pueden subsumirse en el delito contra la humanidad de persecución”, que forma y formaba parte del derecho internacional, como así se recoge expresamente en todos los instrumentos relevantes de derecho penal internacional desde Nuremberg (art. 6-c del Estatuto del Tribunal Militar Internacional, art. II.1-c de la ley 10 del Consejo del Control Aliado, art. 5-c del Estatuto del Tribunal Militar Internacional para el Lejano Oriente, art. 5-h del Estatuto del Tribunal Penal Internacional para la ex Yugoslavia y art. 3-h del Estatuto del Tribunal Penal Internacional para Ruanda).  […]

En consecuencia, eran hechos imprescriptibles de acuerdo con el Derecho Internacional. El Convenio de Roma de 1950 proclamaba que la irretroactividad de la ley penal es inaplicable cuando “la acción u omisión, en el momento de ser cometida, constituía un crimen según los principios generales del derecho reconocidos por las naciones civilizadas”(Art. 7.2); y, en igual sentido, se pronunciaban los Pactos de Derechos Civiles y Políticos de Nueva York de 1966, vigentes en España desde el 30/4/1977: nada se opone a la persecución y condena si los hechos “en el momento de cometerse fueran delictivos según los principios generales del derecho, reconocidos por la comunidad internacional”. Tratado vigente cuando se aprobó la Ley de Amnistía 46/1977.

Además, respecto de las desapariciones forzadas, ya estaba vigente, cuando se producen las primeras denuncias, la Resolución ya citada de la ONU que establecía obligaciones específicas para los Estados como las siguientes:

• el derecho a obtener una “satisfacción”, que ha de incluir (art. 22), cuando sea pertinente y procedente, la totalidad o parte de las medidas siguientes:

b) La verificación de los hechos y la revelación pública y completa de la verdad,

c) La búsqueda de las personas desaparecidas, de las identidades de los niños secuestrados y de los cadáveres de las personas asesinadas, y la ayuda para recuperarlos, identificarlos y volver a inhumarlos según el deseo explícito o presunto de la víctima o las prácticas culturales de su familia y comunidad;

d) Una declaración oficial o decisión judicial que restablezca la dignidad, la reputación y los derechos de la víctima y de las personas estrechamente vinculadas a ella;

g) Conmemoraciones y homenajes a las víctimas

y h) La inclusión de una exposición precisa de las violaciones ocurridas en la enseñanza de las normas internacionales de derechos humanos y del derecho internacional humanitario, así como en el material didáctico a todos los niveles.

Preceptos que han sido mas desarrollados en la Convención Internacional para la protección de todas las Personas contra las Desapariciones Forzadas, ratificada por España el 24 de septiembre de 2009. Tratado donde se reitera que dicha conducta “no será considerado delito político” ni conexo ni inspirado por este (Art.13.1) y se establece que el plazo de prescripción “se cuente a partir del momento en que cesa la desaparición forzada, habida cuenta del carácter continuo de este delito” (Art. 8.1 a).

Y fija obligaciones para los Estados en orden a garantizar a las víctimas “el derecho a un recurso eficaz durante el plazo de prescripción” (Art. 8.2). […]

El deber de investigar dichos crímenes está, además, respaldado por el Tribunal Europeo de Derechos Humanos. […]

3.-Las puertas de los tribunales españoles continúan cerradas para investigar los crímenes de la dictadura.

Ello se traduce en denegación de justicia, negación del derecho al acceso a la jurisdicción, a un proceso debido y así sucesivamente, según exige el Art. 24 de la Constitución. No ha habido víctimas más maltratadas, más olvidadas, mas “invisibilizadas”, por emplear el término de Reyes Mate. […]

Es alarmante para el Estado democrático de Derecho que las víctimas de la dictadura fascista impuesta por el General Franco continúen sin ser atendidas y amparadas por los tribunales. Es decir, todas las personas que, dentro de un plan sistemático de exterminio, fueron objeto de detenciones ilegales, seguidas o no de desapariciones, privación de libertad, con o sin juicio previo, torturas, eliminación física de miles de personas por motivos políticos e ideológicos, bien a través de la aplicación generalizada de la pena de muerte o ejecuciones sumarias, además del desplazamiento y exilio de miles de personas, dentro y fuera del territorio nacional”, mas las distintas formas de incautación de bienes, sanciones económicas y confiscaciones y toda clase de humillaciones públicas.

[…]

4.-Unas víctimas singulares, los desaparecidos y sus familiares

Cuando el Juez Central nº 5 dicta el Auto de 28/12/2008 acordando las inhibiciones a los distintos Juzgados de Instrucción de España, ya eran cincuenta y cuatro las partes personadas en la causa en calidad de víctimas– perjudicados por los crímenes fascistas de la dictadura.

La respuesta judicial no ha podido ser más desalentadora. Así se reflejaba en la Diligencia extendida por el Juzgado Central nº 5 (Ver Anexo), en la se constata el rechazo de los jueces no solo a la investigación sino a la apertura de las fosas, aplicando en algún caso los criterios del Juez Varela expresados en el Auto de 3/2/2010 de imputación del Juez Garzon. Así pues, se ha agudizado el desamparo de las víctimas.

5.-Una victimización secundaria, el rechazo del TS a que comparezcan como perjudicados civiles en el proceso contra el Juez Garzón.

Cuando las víctimas han pretendido comparecer como perjudicados civiles en el proceso penal contra el Juez Garzón, en aplicación de los Arts. 100 y concordantes de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, sobre el ejercicio de acciones civiles, el Tribunal Supremo ha rechazado sus pretensiones cerrándoles el acceso al proceso. Con resoluciones carentes de un fundamento riguroso y hasta de motivación e, incluso, reprochándoles de forma ofensiva  “un manifiesto abuso de derecho” y exigiéndoles que se “abstengan de perturbar la jurisdicción del Tribunal Supremo” (Providencias de 18 de Mayo de 2010,en relación a otra de 8 de Junio de 2009). ¡Qué muestra, radicalmente incompatible con la actitud de un servidor público, de envanecida soberbia. En contraste con la magnanimidad y benevolencia que han mostrado hacia la representación de la extrema derecha en dicho proceso!

[…]

Podeu accedir al text complet al següent enllaç.

La Fiscalia de l’Estat investiga al Concello de Ferrol, a petició del Tribunal Supremo, per un acord de suport a Garzón

La Fiscalia de Ferrol ha obert diligències preprocessals per a analitzar l’acord que l’Ajuntament de Ferrol, governat pel PSOE, va aprovar el passat 25 de març de 2010 de solidaritat amb el jutge Baltasar Garzón, per tal de determinar si l’Ajuntament ha comès algun tipus de delicte per dubtar de la imparcialitat del Tribunal Suprem (TS) i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

El Tribunal Suprem va remetre a la Fiscalia General de l’Estat la documentació sobre l’acord plenari. El fiscal general de l’Estat, Cándido Conde-Pumpido, després de rebre una comunicació de la Sala Penal del Tribunal Suprem, va ordenar el 29 de juny a Carlos Varela, Fiscal Superior de la Comunitat Autònoma de Galícia, obrir una investigació “per tal de determinar les circumstàncies i la possible transcendència jurídica del fet ” la qual finalment el va derivar a la Fiscalia de Ferrol.

Casualment el fiscal general de l’Estat és nét de Luciano Conde Pumpido, nascut a El Ferrol, i que l’any 1936 fou designat vocal de l’Alto Tribunal de Justicia Militar, cèlebre per actuacions com el procés a la tripulació del mercant “Mar Cantábrico” (causa 50/37) que va imposar vint-i-cinc execucions, entre elles a dos menors d’edat. Durant la dictadura va formar part del Consejo Supremo de Justicia Militar, que va confirmar milers de condemnes a mort.

L’acord del Concello de Ferrol fou aprovat a instàncies d’una moció del grup municipal d’Izquierda Unida indicant la preocupació dels ciutadans per les acusacions de prevaricació versades contra el jutge Baltasar Garzón i expressant la seva solidaritat, i que es pot resumir amb la següent sentència “Produeix indignació i rubor comprovar com en lloc d’animar la persecució dels delictes comesos durant el franquisme contra molts i moltes ciutadans de el nostre país i de l’Estat, es persegueixi a qui intenta contribuir a fer justícia, en el increïble salt que suposa emparar als botxins i abandonar una vegada més a les víctimes”.

Es critiquen aquestes actuacions judicials “iniciades en àmbits de la dreta i l’extrema dreta” que “suposen un pols inacceptable a la democràcia i a la justícia, que no ha de ser emparat pels òrgans de govern dels jutges”. I s’exigeix que “les víctimes del franquisme que varen instar al inici del procediment judicial obert pels crims de la dictadura franquista puguin ser part en el procés judicial”.

En un altre ordre de coses també es parla d’altres imputacions de Garzón en el que s’afirma és una “campanya d’assetjament i enderrocament”, atès que s’està “posant en perill la investigació del cas Gürtel i sembrant un camí d’impunitat per als actualment implicats”.

Podeu llegir l’acord del Ple del Concello de Ferrol al següent enllaç.

“A El Camp de la Bota al menys van afussellar 1.717”, article de Carmen Domingo al diari Público del 16/06/2010

Sembla mentida, però som molt a prop de complir els mateixos anys de democràcia que de dictadura. I, malgrat això. encara es nega el govern espanyol a seguir investigant totes les desaparicions –moltes- i els assassinats –moltíssims- que van tenir lloc aquells funestos anys a l’Estat Espanyol. Arribats a aquest punt, tampoc podem oblidar que han passat 70 anys des de la guerra civil i que Espanya és el segon país del món amb major nombre de desapareguts a un conflicte bèlic intern, només situada rere Cambodja. Gens malament la nostra posició al rànking.

Per sort sembla que això només s’oblida aquí, però que la resta del mon no ho oblida. Aquest maig passat, a l’Examen Periódico Universal d’Espanya, un mecanisme existent a l’ONU per vigilar el respecte de la totalitat dels Drets Humans, al qual els seus membres han de sotmetre’s una vegada cada quatre anys, va instar a Espanya de la següent manera: “De conformidad con sus obligaciones internacionales (España debe) investigar, sancionar y reparar delitos de desaparición forzada de personas, sin importar el tiempo en que haya iniciado su comisión en atención al carácter continuo del delito”. Es pot dir més alt, però no més clar. També es pot fer cas o no. Quina penseu que ha estat la resposta del Govern espanyol?: postergar fins al setembre el seu pronunciament sobre les recomanacions de l’ONU.

Per això nosaltres, els espanyols d’estar per casa, des de la Plataforma contra la Impunitat, creiem que hem de donar una resposta popular, sense esperar que els governs reaccionin, per veure si, entre tots, els ajudem una mica a no oblidar-se del que va passar a Espanya no fa tants anys, a no deixar en l’oblit aquells que van sofrir la repressió franquista. Aquest va ser el germen de les manifestacions de l’abril passat a tota Espanya, i de les lectures de noms dels afusellats als cementiris del l‘Almudena a Madrid o a Granada, per això des de Barcelona vam pensar, entre d’altres llocs d’assassinats massius del franquisme, en recordar el afusellat a El Camp de la Bota.

Allà on ara es troba el Fòrum de les cultures, on es va a passar una estona de diversió amb amics o amb la família, un lloc a prop del mar i a prop de la desembocadura del riu Bessos, lloc de concerts i festivals, durant els anys més durs del franquisme va agafar una trista fama. De fet, la seva ubicació, a les rodalies de la ciutat va facilitar molt que duguessin a terme la seva feina més que tranquil·lament. Un lloc que l’amnèsia de modernez de la Barcelona del 2004 va esborrar del mapa i on només queda un monument i una placa que recordi les víctimes. Allà hi havia un arenal amb un parapet de tres metres d’alt per quaranta de llarg –que ja havien posat els francesos fa un parell de segles- que va ser utilitzar com a lloc d’afusellament pels franquistes. Allà arribaven els camions militars de matinada, plens de persones lligades amb cordes de dos en dos, els tiraven a terra i una vega allà eren afusellats. Sense més embolics.

Allà van ser afusellats 1.717 persones, de les quals al menys onze van ser dones: Carme Claramunt, Eugenia Ramos, Cristina Fernández, Ramona Peralba, Dolors Giorla, Magdalena Nolla, Elionor Malich, Virginia Amposta, Assumpció Puigdelloses, Inés Giménez i Neus Bouza. Totes (com els seus companys) amb un certificat de defunció en el qual es llegia: “hemorragia interna”. Sarcasme?, doncs no, era una fórmula legal establerta a partir de 1870, segons la qual al Registre Civil havia de figurar tan sols la causa immediata de la mort, però no la mediata ni la inicial. Feta la llei…?

Dit això només resta preguntar-nos si encara queden còmplices del franquisme, i sí, n’hi ha molts –per la falta d’implicació política que es veu- però també hi ha molts defensors dels drets humans i de la democràcia i la prova de que la memòria històrica segueix viva són les diferents reivindicacions. Per això us convidem a tots i a totes, des de la Plataforma contra la Impunitat (https://contralaimpunitat.wordpress.com) a acompanyar-nos a l’acte d’homenatge a aquells 1.717 afusellats pel franquisme el 22 de juliol a les 19,30 de la tarda aEl Camp de la Bota. Perquè entre tots aconseguirem que la memòria de tots els que van ser impunement assassinats pel franquisme continuï viva fins que recuperin la seva dignitat. Han passar molts anys, sí, però no podem deixar-los en l’oblit.

Carmen Domingo

Podeu accedir a la notícia al blog de Carmen Domingo.

La democràcia i la justícia espanyola, Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Quan encara no s’havia aprovat la mal anomenada Llei de la Memòria Històrica 52/2007 de 27 de desembre, la Mesa de Catalunya d’associacions memorialistes, vàrem demanar als diferents grups parlamentaris catalans, que des de el Parlament de Catalunya es reclamés al Govern espanyol l’anul·lació dels judicis sumaríssims militars, uns ens contestaran que ja ens donarien la resposta, però mai la tinguérem i els altres de que no volien fer el ridícul, la realitat va ésser de que només trobarem indiferència política.

Després de varis anys, concretament el 2 d’octubre de 2008, el ple del Parlament de Catalunya adoptà la Resolució de vindicació del President Lluís Companya i Jover, en la qual s’instava al Govern de la Generalitat, a fer el que sigui necessari jurídicament i políticament per aconseguir reparar el seu honor i l’anul·lació del seu il·legal judici, tenint en compte la condició d’il·legitimitat del tribunals franquistes, tal com els declara la covarda i vergonyant Llei de la Memòria Històrica.

El dia 13 d’octubre de 2008, la senyora Maria Lluïsa Gally, néta del President Companys, va lliurar al Ministeri de Justícia la sol·licitud per aconseguir la DECLARACIÓ DE REPARACIÓ I RECONEIXEMENT PERSONAL del seu avi, d’acord amb l’article 4 de la Llei 52/2007, que no té cap valor jurídic ni patrimonial, només és un reconeixement simbòlicament moral, el qual no el necessitava, al igual que la resta de republicans assassinats, que mai han perdut la moral ni la dignitat per part dels seus familiars, i demanar aquella DECLARACIÓ, creiem que és una humiliació més que se’ns fa per llei en plena democràcia, naturalment va estar mal assessorada, així se li va dir personalment el dia 15 d’octubre de 2008, quan la saludarem en el Fossar de la Pedrera.

Però el Govern de la Generalitat s’ho va pensar molt, no tenia presa, va tardar un any a posar en marxa la resolució del Parlament, concretament en la sessió celebrada el dia 15 d’octubre de 2009, va prendre l’acord d’instar al Fiscal General de l’Estat, mitjançant la intervenció de la Fiscalia Superior de Catalunya, de plantejar d’ofici davant del Tribunal Suprem, un recurs de revisió per aconseguir l’anul·lació de la sentència dictada pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Barcelona amb data 13 de desembre de 1939 i de la sentència dictada pel Consell de Guerra d’Oficials Generals realitzada també a Barcelona el dia 14 d’octubre de 1940, que condemnava a la pena de mort al President Lluís Companys i Jover i que va ser executada el 15 d’octubre de 1940 en el Fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc.

El passat 5 d’abril, el FISCAL GENERAL DE L’ESTAT, en resposta al recurs de revisió presentat per la Generalitat, en el que es demanava l’anul·lació del Consell de Guerra que va condemnar a mort el President Lluís Companys, va resoldre no admetre’l a tràmit d’acord amb la Llei de la Memòria Històrica, interpretant que les sentències són inexistents i nul·les de ple dret, sense que hi hagi actualment aparença alguna de legalitat o validesa de les mateixes, al haver estat expulsades de l’ordenament jurídic, resultant legalment improcedent per manca de objecte, la interposició del recurs de revisió davant del Tribunal Suprem, però la sentencia continua estant vigent, igual que les dels altres republicans assassinats.

El Fiscal General de l’Estat, en el context de la seva resolució té la gosadia de fer un estudi de dret comparat, amb altres països del nostre entorn, com Alemanya i Austria que per Llei aprovada pels seus Parlaments anul·là en bloc totes les sentències dictades durant l’època nacionalsocialista, sense necessitat d’un examen de cada cas concret i la Fiscalia era l’òrgan d’expedir el corresponent certificat d’anul·lació, la qual cosa no succeeix a Espanya amb la Llei de la Memòria Històrica, aquesta no anul·la els judicis sumaríssims militars dictats per aquells criminals tribunals militars il·legals, només els declara injustos per il·legítims i no nuls per il·legals.

El Ministeri de Justícia es contradiu amb la Fiscalia General, ja que es nega amb tota rotunditat certificar l’anul·lació de ple dret, només facilita a qui ho demani i prèvia la presentació d’una sèrie de documents, una DECLARACIÓ DE BONA CONDUCTA, que no té cap valor jurídic ni patrimonial, la qual cosa mostra la manca de professionalitat i d’escrúpols del Fiscal General, doncs, la seva resolució és un engany més de les institucions estatals, amb el consentiment del Govern espanyol.

El Fiscal General de l’Estat, ha dictat una resolució totalment contrària a dret, atrevint-se a comparar-ho amb el que han fet altres països, la qual cosa podem considerar una veritable fal·làcia, una burla i un escarni per tots els ciutadans que fórem represaliats pel franquisme, és vergonyós que després de trenta-cinc anys de la mort del dictador i criminal de guerra el general Franco i trenta-tres de la instauració de la suposada democràcia, se’ns continuí negant la rehabilitació jurídica dels nostres familiars.

És indignant però si ho pensem i raonem detingudament, arribem a la conclusió de que el Fiscal General de l’Estat, no ho podia fer-ho d’altre manera, tenint en compte de que a proposta del Govern de l’Estat, les Corts Generals van aprovar per covardia política la descafeïnada Llei de la Memòria Històrica, amb els vots de tots els grups parlamentaris, excepte ERC i el PP, per raons molt diferents, que nega l’anul·lació dels judicis sumaríssims militars, malgrat ser dictats per uns tribunals militars il·legals.

Després de la vergonyant fal·làcia dictada pel Fiscal General de l’Estat, negant-se a admetre el recurs de revisió del President Lluis Companys i el silenci del Govern Espanyol, preguntem a la Generalitat de Catalunya, quines mesures politiques i jurídiques està prenent per activar que sigui anul·lat el seu judici i els de la resta de republicans assassinats?

Aquest és el deute que té pendent l’actual democràcia envers tots els represaliats pel franquisme, sent-ne totalment responsables tots els Governs democràtics espanyols, i també dels diferents Governs de la Generalitat de Catalunya, per la tolerància i manca de sensibilitat que han demostrat en el transcurs de tots aquets anys, constatant que no han tingut la voluntat política ferma ni ganes en voler resoldre el problema, per tancar les ferides de totes les famílies a les que se’ls va arrabassar el pare, l’avi o el germà per defensar la legalitat constitucional de la República.

Quan sentim algun polític que diu públicament que Espanya està gaudint del període més llarg de pau i benestar de la seva història democràtica, ens sentim ofesos, doncs, és molt possible que el pregoner de tan dissortades paraules, els seus orígens deuen ser franquistes o bé és un panxa contenta i s’oblida de les famílies que patiren la cruel repressió i no han estat rehabilitades, malgrat aquesta suposada pau i benestar.

Enguany serà el 70è aniversari de l’assassinat del President Lluís Companys, en tots els trenta-cinc de democràcia, Catalunya ni les seves institucions s’han dignat a tributar-li un homenatge nacional, vergonya per un país que vol ser una nació i poder decidir per ella mateixa.

Ha estat molt sorprenen el fet que ha tingut més ressonància política i social, l’acceptació per part del Tribunal Suprem de les denuncies d’origen feixista contra el jutge Garzón per prevaricació, en haver volgut investigar els crims de franquisme i la recent mobilització per l’Estatut; què la resolució dictada pel Fiscal General de l’Estat, negant l’acceptació del recurs de revisió del judici militar il·legal del President màrtir Lluís Companys.

Els republicans assassinats per defensar la legalitat constitucional de la República, han estat condemnats dues vegades, la primera, durant la repressió de la sagnant dictadura del criminal de guerra el general Franco, amb la benedicció i consentiment de l’església catòlica, i la segona, per l’actual i suposada democràcia. Aquesta segona és molt més dura pels que teníem l’esperança d‘aconseguir la rehabilitació jurídica dels nostres familiars.

Pere Fortuny i Velázquez
President

ASSOCIACIÓ PRO – MEMÒRIA ALS IMMOLATS PER LA LLIBERTAT A CATALUNYA. (16 de juliol de 2010).

“Contra l’oblit” concentració a El Camp de la Bota i homenatge als afusellats, dijous 22 de juliol

Un indret a la platja, el Camp de la Bota, barri marginal sembrat de barraques fins l’any 89 i objecte de l’especulació urbanística arran del Fòrum Universal de les Cultures 2004, fou el lloc on s’executaren gairebé  dos milers de republicans entre els anys 1939 i 1952. La brutalitat de la repressió franquista no s’acabà amb l’extermini per raons ideològiques, ja que els cossos sense vida foren traslladats al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc impedint als seus familiars donar-los una digna sepultura. És de total justícia rescatar de l’oblit aquestes 1.717 persones afusellades en aquest paratge i no permetre que un extermini com aquest entri en el perillós camp de la desmemòria històrica.

És per això que des de la Plataforma volem retre homenatge a les víctimes dels afusellaments feixistes a El Camp de la Bota amb una concentració ciutadana que se celebrarà dijous 22 de juliol de 2010. Es llegiran els noms de les víctimes, s’encendran espelmes en el seu record, es llegiran poemes i comptarem amb actuacions teatrals, dansa… Us convidem a tots a participar-hi.

La Plataforma contra la impunitat del franquisme cerca grups de dansa

Data límit de la convocatòria: 18 de juliol de 2010
Data de l’acte: dijous 22 de juliol de 2010
Lloc: Camp de la Bota (Monument Fraternitat, Fòrum de les Cultures)
Organitza: Plataforma ciutadana contra la impunitat del franquisme

Informació i contacte: contralaimpunitat@gmail.com.

El 22 de juliol la Plataforma ciutadana contra la impunitat del franquisme recordarà a Barcelona als més de 1,700 afusellats per la dictadura al Camp de la Bota.

L’acte consistirà en la lectura dels noms dels afusellats i una encesa d’espelmes a partir de les 19:30 h.

Mentre es llegeixen els noms, voldriem aprofitar l’escenari per fer-hi actes de dansa o similar, d’uns 20 minuts cadascún. Les peces han de ser “mudes”, però ens sembla que pot ser una contribució important a l’acte. Després de la lectura hi haurà música.

Si formes part d’algún grup de dansa o similar i ens vols fer una proposta, escriu-nos al més aviat possible a contralaimpunitat@gmail.com. Si coneixes gent a qui pot interessar la proposta, si et plau reenvia aquest missatge.

Moltes gràcies,

Plataforma ciutadana contra la impunitat del franquisme
http://www.contralaimpunitat.tk/

“Demanda de justícia i reparació per a les víctimes del franquisme”, article a La Veu

“És qüestió de voluntat política que els tres poders de l’Estat, el legislatiu, l’executiu i el judicial actuïn per esbrinar la veritat, es faci justícia i es repari l’honor de les víctimes del franquisme”. Amb aquesta contundència es va expressar l’exmagistrat i exprofessor de l’Escola judicial Antonio Doñate en el decurs de la xerrada ‘A propòsit de Garzón, el futur de les víctimes del franquisme’ organitzada dimecres al Kursaal per l’AV de Can Sant Joan i la Plataforma contra la impunitat. A l’acte també van intervenir Teresa Duerto, fiscal de la Fiscalia Provincial de Catalunya, i Juan Ramón Iborra, periodista i escriptor.

La Plataforma ha fet diferents xerrades informatives arreu del país en suport al jutge Garzón i reivindicant el dret d’investigar els crims comesos durant el franquisme. El col·lectiu defensa l’actuació del jutge de l’Audiència Nacional actualment suspès per presumpte prevaricació. Segons ha explicat Duerto, Garzón no ha comès el delicte del qual se l’acusa. “Prevaricar és dictar una resolució injusta sense atendre a criteris jurídics i Garzón ha argumentat amb jurisprudència i amb el criteris d’altres juristes la tramitació de les denúncies d’entitats i particulars sobre crims del franquisme d’acord amb el que diu la ‘Ley de enjuiciamento criminal’ vigent”.

[…]

Els tres ponents han coincidit a dir que la transició va tancar en fals les ferides del conflicte bèl·lic, que la llei de la memòria històrica del 2007 “més que fer justícia fa beneficiència” i que cal fer un pas endavant perquè les víctimes i els seus descendents puguin acabar amb el patiment que encara tenen pel fet de no haver pogut saber el destí dels seus familiars. “No és cert que darrera d’aquesta demanda hi hagi l’objectiu de venjança com diuen grups interessats, només hi ha el desig de justícia i reparació”, ha puntualitzat Iborra.

[…]

Article de Pilar Abián publicat a La Veu, el 7 de juliol de 2010, sobre l’acte organitzat per la Plataforma contra la impunitat i  AV de Can Sant Joan al Kursaal de Montcada i Reixac. Podeu accedir al text complet clicant aquí.

“Los vencidos tienen distinta memoria histórica que los vencedores”, per Vicenç Navarro

Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital EL PLURAL, 5 juliol 2010

Aquest article qüestiona alguns dels supòsits que sostenen la imatge de la Transició com modèlica. Assenyala que l’oposició a recuperar la memòria històrica es deu a l’enorme domini que els vencedors del conflicte civil (1936-1939) i els seus descendents (independentment del color polític en què es trobin) tenen sobre els aparells de l’estat, que promouen la percepció de equidistància en el desenvolupament d’atrocitats suposadament realitzades per ambdós bàndols. Han estat els vencedors i els seus descendents els que han volgut promoure la imatge que la Transició va ser modèlica, basada –segons ells– en la reconciliació. L’article conclou que milions de vençuts i els seus descendents no s’han reconciliat amb els vencedors i els seus descendents, la majoria dels quals no han admès la responsabilitat dels seus antecessors en els horrors d’aquell règim feixista.

No existe pleno conocimiento en grandes sectores de la población española de las atrocidades cometidas por el golpe militar del 1936 y la dictadura que estableció. Sólo los vencidos y sus descendientes conocieron en carne propia los fusilamientos, los encarcelamientos, las torturas, el exilio y sobre todo, la constante humillación con la que el régimen establecido por el golpe militar de 1936 intentó la destrucción psicológica del bando vencido, presentándolo como un bando antiespañol, criminal y asesino, perteneciente a una raza y/o cultura inferior (ver mi artículo El racismo del nacional-catolicismo, Público, 14.01.10). Y lo que es incluso más doloroso es que los vencidos no podían defenderse ni siquiera frente a sus hijos, pues hablar con ellos y transmitirles este conocimiento era ponerlos en peligro. Los vencidos y sus descendientes sufrieron una humillación y un terror constante que nunca experimentaron los hijos de los vencedores. Y la expresión más clara de ello es lo que ha ocurrido con las más de 150.000 personas asesinadas (cuyos cuerpos han desaparecido) y sus familiares. Hasta hace poco estaban prácticamente olvidados y abandonados, treinta y dos años después de haber terminado la dictadura. […]
Tales horribles experiencias no las conocen los descendientes de los vencedores.

Podeu accedir al text complet al següent enllaç.

“Julio de 1936” per Josep Fontana

Article d’opinió de Josep Fontana publicat a la revista Sin Permiso.

Santos Juliá expone en un artículo publicado en El País el 25 de junio una tesis sobre la naturaleza de la Guerra Civil española que puede resumirse en la frase con que el propio periódico la sintetiza: “Las matanzas en el bando antifranquista durante la Guerra Civil no fueron de los republicanos, sino de los partidarios de una revolución social que, de haber triunfado, también hubiera supuesto el fin de la República”.

La tesis no es nueva. Es la de los sublevados –que pretendían que su objetivo era prevenir una imaginaria insurrección comunista–, la de la carta colectiva de los obispos o la del revisionismo neofranquista de nuestros días. No es de extrañar que la caverna de Intereconomía haya reaccionado con voces de júbilo para celebrar el regreso del hijo pródigo a la verdadera fe.

Tengo demasiado respeto a Santos Juliá como para despachar este asunto de la manera simplista en que lo hace Intereconomía; pero no puedo evitar la expresión de algunas discrepancias. Lo que había en España el 18 de julio de 1936 era un régimen democrático empeñado en una política reformista, definida así en el pacto del Frente Popular: “La República que conciben los partidos republicanos no es una República dirigida por motivos sociales o económicos de clases, sino un régimen de libertad democrática, impulsado por razones de interés público y progreso social”. Los “partidos obreros” habían aceptado estos límites por unas razones que Martínez Barrio expuso claramente en 1937: “El pacto del Frente Popular fue una necesidad política y moral, tanto para los partidos republicanos como para las organizaciones obreras. Advertían aquellos la rápida desintegración de las esencias del régimen y el peligro, cada vez más cercano, de que la Constitución del año 31, violada con reiteración, fuera abolida definitivamente. Los partidos obreros observaban, a su vez, que el terreno legal donde la derecha quería colocarlos les traería desastre idéntico al sufrido por las clases trabajadoras en Alemania y Austria”.

[…]

Vegeu el text complet al següent enllaç.

Projecció de films i xerrada “Els afusellaments feixistes a El Camp de la Bota i la repressió al Besòs”, 13 de juliol

La Plataforma organitza una projecció i una xerrada sota el títol “Els afusellaments feixistes a El Camp de la Bota i la repressió al Besòs” que tindrà lloc dimarts 13 de juliol de 2010 a les 19 h. a l’Ateneu Adrianenc (c/ Andreu Vidal, 7 de Sant Adrià de Besòs).

Es projectaran el curtmetratge “Els anys del silenci” dirigit per Marcel Leal i el documental “Els afusellats del Fòrum” de Francesc Abad que es complementaran amb una xerrada amb els directors. També comptarem amb la participació de Jordi Vilalta, coordinador del refugi antiaeri de placeta Macià de Sant Adrià de Besòs.

Un indret a la platja, el Camp de la Bota, barri marginal sembrat de barraques fins l’any 89, fou el lloc on s’executaren gairebé  dos milers de republicans entre els anys 1939 i 1952. És de total justícia rescatar de l’oblit aquestes 1.717 persones afusellades en aquest paratge i no permetre que un extermini com aquest entri en el perillós camp de la desmemòria històrica. Tant els films de Marcel Leal i Francesc Abad, com la tasca de Jordi Vilalta en el refugi antiaeri, actuen com a catarsi per a despertar la consciència col·lectiva, per a la restitució de la nostra memòria.

A propòsit de Garzón, el futur de les víctimes del franquisme. Montcada i Reixac, 7 de juliol

La Plataforma, en el marc  del cicle de xerrades “A propòsit de Garzón, el futur de les víctimes del franquisme“, organitza conjuntament amb l’Associació de Veïns Can Sant Joan el proper dimecres 7 de juliol de 2010, a les 18 h. a l’Espai Cultural Kursaal (c/ Masia 39, Montcada i Reixac) un col·loqui per a tractar la iniqua actuació de la justícia amb les víctimes del franquisme.

La impunitat dels greus crims del franquisme, com les desaparicions forçades i els segrests massius de menors, és una forma d’encobriment que arriba a la nostra democràcia. Per això, la persecució penal del Jutge Garzón té un efecte fonamental, incrementa el desemparament, definitiu?, de les víctimes i la denegació de justícia. Fets que obliguen a mantenir obert el debat en una societat que pretén conciliar oblit i silenci d’aquella terrible realitat amb valors democràtics.

Intervenen en l’acte:
Antonio Doñate, magistrat jubilat i exprofessor de l’Escola Judicial
Juan Ramón Iborra, periodista i escriptor
Teresa Duerto, fiscal de la Fiscalía del TS de Catalunya

“Los Consejos de Guerra bajo el franquismo” per Carlos Jiménez Villarejo

Ponència presentada per Carlos Jiménez Villarejo al II Col·loqui Internacional del Memorial Democràtic sobre “La represió franquista i la revisió jurídica de les dictadures” celebrat a Barcelona els dies 9, 10 i 11 de juny de 2010.

El presente análisis parte de un presupuesto fundamental. La Constitución de 1931 proclamaba que “La Justicia se administra en nombre del Estado” y que “Los jueces son independientes en su función” (Art. 94). En el Art. 95, establecía que “La jurisdicción penal militar quedará limitada a los delitos militares, a los servicios de armas y a la disciplina de todos los institutos armados”. […]

Ya nadie duda del significado y alcance de la represión en la estrategia del golpe militar de julio de 1936, represión que se materializó inmediatamente desde aquella fecha en los territorios ocupados y, sobre todo, desde el 1 de abril de 1939 cuándo se implantó la Dictadura bajo la forma de un Estado fascista. Cuando decimos represión, decimos la planificación y ejecución de una política de exterminio que, allí donde resultó imposible la resistencia civil y militar al golpe, se impuso inmediatamente. Estrategia represiva que se llevó a cabo paralelamente a la destrucción sistemática de las instituciones republicanas y de los derechos democráticos.El rasgo definitorio de la nueva situación quedó expresado en el D.L. de 16/2/1937,sobre el régimen jurídico de “las provincias ocupadas por el Ejército”, en el que se disponía “la subordinación estrecha y obligada de las Autoridades civiles a los mandos militares superiores”.

En el ámbito de la represión en Cataluña, el profesor Borja de Riquer ha definido con toda claridad los significados y rasgos de la represión franquista. Además de afirmar que la “repressió esdevingué una necessitat política per a mantenir i consolidar el seu projecte dictatorial i contrarevolucionari”, la definió “pel seu carácter d’exemplaritat i de càstig, de totalitat i massivitat , i de continuitat”. Sólo un dato expresa de forma estremecedora el alcance de la represión en Barcelona. Los Consejos de Guerra entre 1939 y 1952 aplicaron la pena de muerte y ordenaron el fusilamiento de 1.717 personas. […]

Accediu al text complet en aquest enllaç.

A propòsit de Garzón, el futur de les víctimes del franquisme. Barcelona, 28 de juny

Cartell xerrada Pati Llimona 28 de Juny de 2010La Plataforma organitza el proper dilluns 28 de juny de 2010, a les 19 h, al Pati Llimona (c/ Regomir 3, Barcelona) una xerrada sota el títol “A propòsit de Garzón, el futur de les víctimes del franquisme“.

La impunitat dels greus crims del franquisme, com les desaparicions forçades i els segrests massius de menors, és una forma d’encobriment que arriba a la nostra democràcia. Per això, la persecució penal del Jutge Garzón té un efecte fonamental, incrementa el desemparament, definitiu?, de les víctimes i la denegació de justícia. Fets que obliguen a mantenir obert el debat en una societat que pretén conciliar oblit i silenci d’aquella terrible realitat amb valors democràtics.

L’acte comptarà amb la participació de:
Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal anticorrupció
Carmen Domingo, escriptora
Gabriel Cardona, historiador
Raquel Amado, fiscal i membre de la Unió Progressista de Fiscals

Vídeo cultura contra la impunitat

Cineastes, actors, músics i escriptors es posen a la pell de 15 assassinats pel franquisme.

Pedro Almódovar, Maribel Verdú, Javier Bardem, Almudena Grandes, Juan Diego Botto, María Galiana, Carmen Machi, Juan José Millás, Aitana Sánchez-Gijón, Paco León, Pilar Bardem, José Manuel Seda, Hugo Silva, Miguel Ríos i Juan Diego donen veu a quinze víctimes del franquisme.

Vídeo de lliure difusió. Passa’l!

II Col·loqui Internacional del Memorial Democràtic “La repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures”

LogoEl II Col·loqui Internacional Memorial Democràtic, que va tenir lloc els dies 9, 10 i 11 de juny a Barcelona, respon a un dels objectius preferents del Memorial Democràtic i de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates: la recerca sobre la repressió franquista i, alhora, la revisió jurídica de les actuacions judicials de la dictadura contràries a l’Estat de dret, als drets fonamentals i a les llibertats públiques.

Amb la convocatòria d’aquest II Col·loqui s’ha pretès avançar en l’anàlisi interdisciplinària de l’acció repressiva de la dictadura i en la comparació amb la fi d’altres règims dictatorials, particularment pel que fa a la revisió jurídica i l’exigència de responsabilitats.

Podeu trobar tota la informació sobre les ponències i les activitats d’aquest esdeveniment, al Bloc del Col·loqui!

Barricada amb la memòria històrica, divendres 11 de juny a Razzmatazz

Barricada, un dels grups de rock de culte de l’estat amb 27 anys d’història i 21 discos publicats, presenta aquest divendres 11 de juny de 2010 a la sala Razzmatazz el seu nou treball “La Tierra está sorda” titulat com un vers del poeta Luis Cernuda.

Aquest és un projecte conceptual que es presenta en forma d’àudio-llibre, per al qual Enrique Vilareal “El Drogas”, cantant i baixista del grup, comenta que s’han endinsat en la Guerra Civil espanyola mitjançant un treball de recerca que ha suposat la lectura de gairebé un centenar de llibres i entrevistes amb familiars de víctimes del franquisme. El compromís de Barricada amb la recuperació de la memòria històrica permet apropar als més joves la nostra història més recent i sensibilitzar-los sobre els crims i la repressió comesos, fins i tot realitzant concerts acústics a Instituts de forma totalment desinteressada.

Per a més informació vegeu el web de Barricada.

Taula rodona “Justícia penal internacional: miratge o realitat?”

Amb motiu de la publicació del llibre Qué es la justicia penal internacional, de Salvatore Zappalà l’Editorial Proteus organitza la taula rodona “Justícia penal internacional: miratge o realitat?” que tindrà lloc el proper dijous 10 de juny a les 19 h. al Pati de Columnes de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (c/ Mallorca, 283).

L’obra arriba en un moment d’especial efervescència en l’àmbit de la justícia internacional, marcat per la inhabilitació del jutge Garzón i la seva marxa a la Cort Penal Internacional, la primera Conferència de Revisió de l’Estatut de Roma que se celebra aquests dies a Kampala, Uganda, i l’últim informe anual d’Amnistia Internacional, que denuncia “forats negres i escletxes per on campa la impunitat i que qüestionen que hi hagi una veritable justícia internacional”.

L’acte comptarà amb la participació de:

Eva Labarta, advocada penalista i secretària de la Junta de Govern de l’ICAB.
Jaume Saura, professor titular de Dret Penal Internacional a la Universitat de Barcelona i president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya.
Pep Parés, president d’Amnistia Internacional Catalunya.
Jordi Palou, mediador i consultor nacional i internacional en resolució de conflictes. Advocat acreditat a la Cort Penal Internacional i representant legal de víctimes a l’Audiència Nacional.
Gustau Gómez, advocat i col·laborador de l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya.
Miquel Osset, fundador i director d’Editorial Proteus.

Cliqueu aquí per baixar-vos la invitació.

L’oblit es un insult a la dignitat col·lectiva, per Rosa Regàs

L’oblit es un insult a la dignitat col·lectiva

Texto en castellano

Text de Rosa Regàs amb motiu de l’acte “Investigar crims contra la humanitat no és delicte” que va tenir lloc a Plaça Sant Jaume de Barcelona el dia 24 d’abril de 2010.

Quan es va produir la “immodèlica transició”, com la defineix Vicenç Navarro, hi va haver un vell republicà que havia estat exiliat durant molts anys i que, en veure que el règim nascut del cop d’estat passava amb pau franciscana a la democràcia esborrant la memòria de tanta injustícia i sofriments, deixant la República legalment constituïda en una via morta, se li va omplir l’anima d’amargura i decepció, es va tancar en si mateix i no va tornar a parlar mai més. Va morir cinc anys després, al 1983.

Foren molts els que l’acusaven de falta de diàleg, de quedar-se en el passat i de no voler mirar a un futur democràtic que la transició, deien, ens assegurava.

Han passat els anys i de mica en mica, la por als feixistes i als seus crims que havia mantingut el país en un ordre sinistre durant 40 anys, ha anat desapareixent i no només les famílies dels centenars de milers de víctimes de la dictadura sinó una bona part de la societat, reclama per les víctimes del feixisme espanyol la justícia i la memòria que pretenien ser anul·lades amb una llei d’amnistia decretada fins i tot abans de ser promulgada la Constitució. Una amnistia per tant preconstitucional però a més a més, no aplicable als crims contra la humanitat (com genocidi i desaparicions) en virtut de la Declaració dels Drets Humans i de diversos convenis internacionals subscrits i ratificats tots per Espanya i que segons la Constitució formen part del nostre ordenament.

Però també ha desaparegut tota la cautela amb la que la majoria de franquistes van rebre la democràcia de la que s’havien mofat i havien prohibit durant 40 anys, potser per no revoltar una societat que, tot i saber que eren culpables, els havia inclòs en la nova forma de govern sense tenir en compte la seva historia.

Com tots sabem la seva reacció no s’ha fet esperar. El pseudosindicat Manos limpias i Falange Española, un partit lligat als delictes contra els quals les víctimes del franquisme demanen reparació i justícia, han presentat querelles contra el jutge Garzón que el Tribunal Suprem ha acceptat a tràmit i per elles el jutjarà, perquè es va atrevir a investigar aquests crims, convertint-se en la primera persona jutjada en relació als centenars de milers d’assassinats i desapareguts durant la guerra civil i la postguerra, però NO acusada de cometre’ls ni de pretendre castigar-ne als culpables, sinó per haver intentat ajudar a les famílies de les víctimes a trobar-los i a desenterrar-los, fent visibles els delictes a la societat i a la Història. Aquest el es crim pel que se’l jutja.

Tantes vegades, i ara un cop més, ens hem preguntat com era possible que la anomenada justícia hagués prohibit partits polítics perquè es negaven a condemnar actes de terrorisme i mai no s’ha plantejat prohibir-ne un que ha practicat el terrorisme d’Estat durant tants anys.

Però el Constitucional no només defensa el silenci davant de les ignomínies comeses per la dictadura, sinó que aprofita per pretendre inhabilitar el Jutge Garzón per tal de que les investigacions fetes en relació al cas Gürtel siguin anul•lades per defecte de forma i tota la corrupció que afecta als alts càrrecs del PP quedin esborrats de la memòria i de la justícia, igual que els crims del franquisme.

Així queda confirmat, per qui no ho sabia encara, el que va veure el vell republicà en el moment de la transició, que la nostra justícia i la nostra democràcia acaba on comencen els crims del franquisme i els delictes dels qui els hi on fidels, i que qui s’atreveixi a passar aquesta frontera, serà anul•lat de la vida pública i professional i condemnat. El poder a Espanya segueix defensant el franquisme, potser per no desmentir les paraules del dictador, el seu estimat líder, que va assegurar que ho deixava tot “atado y bien atado”. Se’ns acusa d’anar contra la Transició, que potser sí, però ¿es que uns jutges que varen jurar fidelitat a los inamovibles principios del movimiento, tenen res a veure amb aquesta Transició?

No estem aquí només per donar suport a Garzón per la persecució de la que està sent objecte. Estem aquí per defensar les víctimes del franquisme i de la Falange, però també per lluitar contra la supervivència d’aquest franquisme en les institucions de l’Estat, per reivindicar una forma de pensar i de creure i de lluitar, per recuperar la nostra Història i la nostra Memòria, per reclamar Justícia, i per aconseguir un Democràcia complerta. Sobre tot estem aquí com a ciutadans per protestar contra allò que no es ni ètic ni racional i participar així en una vida pública més digne.

Rosa Regàs, escriptora

El olvido es un insulto a la dignidad colectiva

Text en català

Texto de Rosa Regàs con motivo del acto “Investigar crímenes contra la humanidad no es delito” que tuvo lugar en Plaça Sant Jaume de Barcelona el día 24 de abril de 2010.

Cuando se produjo la  “inmodélica transición” como la define  Vicenç Navarro, un viejo republicano que había vivido en el exilio durante muchos años al ver que el régimen  nacido de un golpe de estado se convertía en democracia con paz franciscana, borrando la memoria de tanta injusticia y tantos sufrimientos y dejaba a la República legalmente constituida en vía muerta, se le llenó el alma de amargura y decepción, se encerró en sí mismo y no volvió a hablar nunca más. Murió cinco años después, en 1984.

Fueron muchos los que lo acusaron de no querer dialogar, de quedarse en el pasado y de no volver a mirar hacia un futuro democrático que la transición, decían, nos aseguraba.

Han pasado los años y poco a poco, el miedo a los fascistas y a sus crímenes que habían mantenido el país en un orden siniestro durante 40 años, ha ido desapareciendo y no solo las familias de los centenares de miles de víctimas de la dictadura sino  buena parte de la sociedad, reclama para ellas, las victimas del fascismo español, la justicia y la memoria que pretendían ser anuladas con una ley de amnistía decretada incluso antes de ser promulgada la Constitución. Una amnistía, pues, pre constitucional pero además, no aplicable a los crímenes contra la Humanidad (como el genocidio y las desapariciones)  en virtud de la Declaración de los Derechos Humanos y de diversos Convenios Internacionales suscritos i ratificados todos por España que según la Constitución forman parte de nuestro ordenamiento.

Pero también ha desaparecido toda la cautela con la que la mayoría de franquistas recibieron la democracia, de la que se habían mofado y habían prohibido durante 40 años, quizá para no levantar a una sociedad que, incluso sabiendo que eran culpables, los había incluido en la nueva forma de gobierno sin tener en cuenta su nefasta historia.

Como bien sabemos todos, su reacción no se ha hecho esperar. El pseudo sindicato Manos limpias y Falange Española, un partido vinculado a los delitos contra los cuales las víctimas del franquismo piden reparación y justicia, han presentado querellas contra el Juez Garzón que el Tribunal Supremo ha aceptado a trámite y por las que será juzgado, por atreverse a investigar estos crímenes,  convirtiéndose en la primera persona juzgada en relación con los centenares de miles de asesinatos y desaparecidos durante la guerra civil y la posguerra, pero NO acusada por cometerlos ni por pretender castigar a los culpables, sino por haber intentado ayudar a las familias de las víctimas a encontrarlos y desenterrarlos,  haciendo visibles sus delitos a la sociedad y a la Historia. Este es el crimen por el que se lo juzga.

Tantas veces, y ahora una vez más, nos hemos preguntado como era posible que la llamada justicia hubiera prohibido partidos políticos por el hecho de no condenar al terrorismo y nunca se hubiera planteado prohibir el partido que practicó el terrorismo de Estado durante tantos años,

Pero el Constitucional no solo defiende el silencio ante las ignominias cometidas por la dictadura sino que aprovecha para pretender inhabilitar al Juez Garzón a fin de que sus investigaciones llevadas a cabo en relación con el caso Gürtel  sean anuladas por defecto de forma y toda la corrupción que afecta a altos cargos del PP quede borrada de la memoria y de la justicia, igual que los crímenes del franquismo.

Así queda confirmado, por si alguien no lo sabía aún, lo que vio el viejo republicano en el momento de la Transición: que nuestra justicia y nuestra democracia acaban donde comienzan los crímenes del franquismo y los delitos de quienes le son fieles y que quien se atreva a pasar esta frontera será marginado de la vida pública y profesional y condenado. El poder en España sigue defendiendo el franquismo, tal vez por no desmentir las palabras del dictador, su amado líder, quien aseguró que lo dejaba todo  “atado y bien atado”.

Se nos acusa de actuar contra la Transición, lo que quizá sea cierto, pero ¿acaso unos jueces que juraron fidelidad a los inamovibles principios del movimiento tienen algo que ver con esa Transición?

No solo estamos aquí para apoyar a Garzón por la persecución de la que es objeto. Estamos aquí para defender a las víctimas del franquismo y de la Falange, pero también para luchar contra la supervivencia del franquismo en las Instituciones del Estado, para reivindicar una forma de pensar i de creer i de luchar, para recuperar nuestra Historia y nuestra Memoria, para reclamar Justicia y para conseguir una Democracia plena. Sobre todo estamos aquí como ciudadanos para protestar contra lo que no es ni ético ni racional  y participar así en una vida pública más digna.

Rosa Regàs, escritora

Passi de vídeos i conferència “Lo que no quieren que Garzón destape” a càrrec de Juan Miguel Portal, al Forn De Teatre Pa’tothom

Dins del marc de LLUNA VIVENT el dijous 27 de maig al Forn de teatre Pa’tothom (c/ Lluna, 5 baixos, Barcelona), se celebrarà un passi de vídeos i una conferència.

18:30 h. Passi de vídeos: “Caudillo” i “Canciones para después de una guerra”, de Basilio Martín Patiño.

“Caudillo”

“Canciones para después de una guerra”

19:30 h. Conferència de Juan Miguel Portal: “Lo que no quieren que Garzón destape”.

Juan Miguel Portal Olea és sociòleg i professor de la UAB, responsable de l’àrea d’investigació de comunicació política en el màster internacional que organitza aquesta universitat.

Aquell 20 de novembre de 1975, deixava obertes una sèrie de preguntes, d’incerteses i la sensació que tot i ser mort, el dictador, tot seguiria igual, “lligat i ben lligat” com va dir Arias Navarro.

Les organitzacions falangistes dirigides per Adolfo Suárez, el nomenament del príncep Joan Carles com a rei, cap d’estat i cap de l’anomenat “Movimiento Nacional” al qual va jurar fidelitat, van crear un gran desànim al país. Desànim que va poder convertir-se en una altra nova tragèdia de sang, ja hi va haver dos intents: l’assassinat dels advocats al carrer d’Atocha i els fets de Montejurra.

Durant aquells dies d’incertesa la decepció s’aguditzà quan en arribar al poder el rei Joan Carles manté Arias Navarro com a president del Govern… però darrera d’aquesta història oficial n’hi ha una altra, la que no deixen comptar a Garzón.

Per a més informació vegeu-la al web de Pa’tothom.

“Els joves, contra la impunitat”, article al diari Público

El col.lectiu rellança les movilitzacions de les associacions contra el franquisme

GLÒRIA AYUSO BARCELONA 25/05/2010 08:20

Recuperar la memòria històrica i reivindicar el dret de trobar els cossos de familiars afusellats i enterrats en fosses comunes durant la Guerra Civil i la dictadura és una lluita que fa molts anys porten a terme desenes d’associacions d’arreu de Catalunya. La sorpresa davant l’obertura del Tribunal Suprem d’un procés penal contra el jutge Baltasar Garzón per voler investigar els crims del franquisme ha fet reaccionar ara els joves, que estan reprenent les mobilitzacions amb el mateix objectiu: fer justícia.

L’Associació d’Estudiants Progressistes de la Universitat de Barcelona celebra avui a la Facultat de Dret una jornada que se centrarà a analitzar l’ordre del magistrat del Tribunal Suprem Luciano Varela d’obrir judici oral contra Garzón. A l’acte parlaran el magistrat i professor de l’Escola Judicial Antonio Doñate, que va ser observador en el procés contra l’expresident del Perú Alberto Fujimori, també per crims contra la humanitat. El professor de dret internacional David Bondia se centrarà en els motius que envolten la causa oberta per Varela.

L’acte serà també la presentació oficial de la Plataforma contra la Impunitat del Franquisme, de la qual formen part ciutadans anònims que s’han organitzat a través de Facebook. La nova associació, que va convocar les protestes del passat 24 d’abril, preveu celebrar actes que aglutinin el malestar de la societat civil “davant la persecució dels qui persegueixen la veritat”, diu la portaveu de l’entitat, Sara Clavijo. “No som un club de fans de Garzón”, subratlla l’escriptora i membre de la plataforma, Carmen Domingo, “el que volem és que es faci justícia, i la justícia ens està demostrant que no respon a les expectatives”. Domingo explicarà els propers objetius de la plataforma: el primer serà un acte al Camp de la Bota, on es llegiran els noms dels 1717 afusellats. També es preveu organitzar dos concerts, un abans de l’estiu i un altre després.

La plataforma constata el “cansament de les associacions que des de fa temps lluiten” pel mateix motiu del que ara fa bandera la plataforma. “Han patit molt i els han maltractat. Ara veuen com grups de joves aprofitem el ressò mediàtic pel procés contra Garzón i potser ens miren amb un cert recel. Però hem vist com hi ha molts petits moviments que cal vehicular en un de més gran per donar-los més força i que no morin sense la repercussió que es mereix”, explica Domingo. La plataforma està en contacte amb l’organització homònima de Madrid i altres territorials de l’Estat.

L’exfiscal Carlos Jiménez Villarejo, autor del manifest, Rosa Regàs, Gerard Quintana, Carme Samsa i Jordi Dauder són algunes de les cares més conegudes que s’han unit a la plataforma, on ja figuren moltes entitats de recuperació de la memòria històrica, partits polítics i sindicats. No hi és ERC, que “manté una posició contrària al jutge Baltasar Garzón per les detencions a nacionalistes del 1992”, explica l’entitat.

Podeu accedir a la notícia al diari Público del 25 maig de 2010.

Onzena concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació. Quina Justícia?

La Mesa de Catalunya d’entitats memorialistes convoca el dissabte 29 de maig de 2010, a les 12 h. a Plaça Sant Jaume l’onzena concentració per la Veritat, la Justícia i l a Reparació.

És aquesta la justícia que ens ofereixen? d’aquesta ja en tenim prou.

Què hauran de fer les víctimes del franquisme, els seus familiars i les associacions de la memòria perquè d’una vegada els drets bàsics, els més elementals i universals drets de qualsevol víctima d’una dictadura arreu del món siguin respectats al nostre tort estat de dret? Fem aquesta pregunta perquè les nostres víctimes supervivents de l’horror feixista espanyol, any darrera any d’aquesta transició amnistiadora d’assassins i còmplices, van morint sense rebre justícia i no poden esperar més.

Sense llei de la memòria, i amb llei també, estem com al principi per molt que el ministre de Justícia vulgui cantar lloes a aquesta llei que tanca la porta a les víctimes i obra la finestra de la llibertat als botxins. Llei que posa punt i final a una qüestió, com diria el ministre, a l’accés a la veritat, la justícia i la reparació, que diríem nosaltres, precisament per ser una causa justa, la qual cosa la converteix en totalment incòmoda per a un estat que, recordem, és una monarquia constitucional fruit del atado y bien atado. Diu el ministre que s’han rebut indemnitzacions, moltes d’aquestes ridícules i altres negades a lluitadors antifeixistes, que s’ha atorgat la nacionalitat als brigadistes internacionals, un gest simbòlic que arriba tard per a uns ancians que van deixar la seva joventut lluitant contra el feixisme i que s’ha atorgat també la nacionalitat als descendents dels exiliats polítics, que han hagut de jurar fidelitat a la corona oblidant, molts per necessitat, que el seu avi era republicà. Fins i tot els que inexplicablament van defensar la llei ara veuen que s’ha mostrat ineficaç i de totes totes insuficient. Ens alegrem d’això i esperem que d’aquesta manera sumem més esforços en les nostres reivindicacions, que no han canviat mai; continuem com sempre demanant veritat, justícia i reparació i com part d’aquesta petició l’anul·lació dels judicis del franquisme.

Les nostres víctimes no són personatges mediàtics, no omplen les portades dels diaris, sí ho fan els jutges i els polítics parlant de si aquestes tenen o no tenen dret a rebre justícia més enllà dels reconeixements i homenatges. Nosaltres, com molts altres a Catalunya i l’estat espanyol, amb la nostra tasca d’informació i de denúncia, estem posant el dit sobre la nafra. Estem mostrant a la societat que per molt que s’hagi volgut ocultar i disfressar, el franquisme perviu, que està arrelat en tots els sectors i que justament per això no hem rebut la justícia que ens deuen. Els feixistes moren al 2010 amb tots els honors, tenen acomiadaments solemnes i les institucions democràtiques formen part d’aquest fet insòlit, ho hem vist en el cas de Samaranch. Ell ha marxat com un heroi olímpic amb el beneplàcit d’una democràcia que segueix ignorant les víctimes de l’uniforme que Samaranch va lluir braç en alt, com part de l’aparell franquista. Aquestes víctimes de tot tipus de crims contra la humanitat tenen la seva reivindicació en el treball esforçat dels seus familiars i de les entitats memorialistes, mai les abandonarem perquè la seva memòria és la nostra lluita. Per això tornarem a concentrar-nos a la plaça de Sant Jaume de Barcelona el dissabte 29 de maig, a les 12 del migdia. Per a denunciar que lluny de rebre la justícia exigida, volen tornar-nos a jutjar per demanar veritat, justícia i reparació, un fet intolerable per part d’un estament sord a les nostres reivindicacions, cec a la democràcia i que dirigeix l’espasa contra les víctimes dels que mai no han deixat de portar la balança. No volem una justícia independent del sistema democràtic.

Per a més informació consulteu el blog de la Mesa de Catalunya.

“Sinfonía de maldad” article d’opinió de Julián Casanova a El País

Julián Casanova és un historiador espanyol, catedràtic d’Història Contemporànea a la Universitat de Saragossa, i membre del grup d’experts encarregat de la cerca de fosses comunes i la identificació de les víctimes en el sumari contra els crims del franquisme promogut pel jutge Baltasar Garzón.

El proceso de acoso y derribo al juez Baltasar Garzón ha abierto nuevas vías para repensar la historia de la Guerra Civil y de la dictadura de Franco y para examinar las formas en que los españoles hemos intentado durante la democracia “superar” aquellas experiencias traumáticas. Parece un buen momento además, dada la cantidad de inexactitudes y falsedades que se han dicho y escrito, para incitar la discusión sobre los usos de las memorias y los mitos en la construcción de ese pasado. Los historiadores, al menos, deberíamos hacerlo, pese a los límites y dificultades que una tarea de ese tipo siempre encuentra en la sociedad española.

Varias cuestiones han salido a la luz con toda su crudeza en los últimos meses. La primera es muy obvia: en lo que se refiere a la Guerra Civil y a la dictadura, algunos prefieren estimular la ignorancia antes de promover el conocimiento. Son los que repiten desde la política y los medios de comunicación que están hartos de memoria, de historia de la Guerra Civil y de la dictadura; que, con la que está cayendo, su expresión favorita, ya vale de mirar al pasado. No tienen ningún problema, sin embargo, en recordar o reinventar, para adaptarla a su gusto, la historia de la Reconquista, de los Reyes Católicos, del descubrimiento de América, de la grandeza de la monarquía imperial o de la gloriosa Guerra de la Independencia. Solo usan la historia que les sirve para conmemorar su maravilloso presente como políticos.

En varios países de Europa occidental, después de la Segunda Guerra Mundial, e incluso en los años cincuenta, como sucedió en Francia con un grupo de soldados alsacianos de las SS, muchos criminales fascistas fueron amnistiados en nombre de la reconciliación nacional. Tras el silencio sobre el pasado de fascismo y comunismo, resistencia y colaboración, hubo investigaciones que revelaron la parte más incómoda de esa historia y comenzó a discutirse sobre las implicaciones que la negación y ocultación de hechos criminales había tenido para la sociedad civil democrática. La educación de los ciudadanos sobre su pasado sirvió después de beneficio para el futuro.

Nada de eso ha ocurrido en España, donde se legitima a los verdugos franquistas por los supuestos crímenes anteriores de sus víctimas. Da igual que los historiadores presenten sólidas pruebas de que la Guerra Civil la provocó un violento golpe de Estado contra la República y de que esa guerra y la posterior dictadura fueron desastrosas para nuestra historia y para nuestra convivencia. Treinta y cinco años después de la muerte de Franco, demostrada hasta la saciedad la venganza cruel, organizada e inclemente que administró a todos sus oponentes, todavía tiene que aparecer un diputado o político relevante del Partido Popular que condene con firmeza el saldo de muerte y brutalidad dejado por las políticas represivas de la dictadura y defienda el conocimiento de esa historia como una parte importante del proceso de aprendizaje de los valores democráticos de la tolerancia y de la defensa de los derechos humanos. Todo lo que se les ocurre es recordar el terror rojo, como si la función del relato histórico fuera equilibrar las manifestaciones de barbarismo. Es como si para explicar el gulag y los crímenes estalinistas tuviéramos que recurrir a la represión de la policía del zar o a las tropelías del Ejército Blanco durante la guerra civil rusa.

La violencia política de los militares sublevados contra la República se llevó a la tumba a 100.000 personas durante la guerra y 50.000 más en la posguerra. El juez Baltasar Garzón quiso investigar las circunstancias de la muerte y el paradero de todas esas víctimas, abandonadas muchas de ellas por sus asesinos en las cunetas de las carreteras, en las tapias de los cementerios, enterradas en fosas comunes, asesinadas sin procedimientos judiciales ni garantías previas.

La lucha por desenterrar ese pasado, el conocimiento de la verdad y el reconocimiento jurídico y político de esas víctimas nunca fueron señas de identidad de nuestra transición a la democracia, y un sector importante de la sociedad muestra todavía una notable indiferencia hacia la causa de quienes padecieron tanta persecución. Los mitos y ecos de la propaganda franquista se imponen a la información veraz porque cientos de miles de personas poco o nada aprendieron en las aulas sobre esa historia y porque algunos medios de comunicación jalean y aplauden a los seudohistoriadores encargados de transmitir en un nuevo formato las viejas crónicas de los vencedores. No se trata para ellos de explicar la historia, sino de enfrentar la memoria de los unos a las de los otros, recordando unas cosas y ocultando otras, sacando a pasear otra vez las verdades franquistas, que son, como los mejores especialistas sobre ese periodo han demostrado, grandes mentiras históricas.

Se ha instalado entre nosotros la discordia y una sinfonía de maldad suena en España cuando se intenta rescatar del olvido y de la manipulación esas historias de víctimas y verdugos. Eso es lo que ha sorprendido tanto fuera de nuestras fronteras, en prestigiosos medios de comunicación: que en vez de investigar los crímenes del franquismo, se persiga a quienes, como Baltasar Garzón, han tenido el valor de exigir información, verdad y justicia.

Accediu al text complet a El País del 23 de maig de 2010.

“La justicia es lenta; la injusticia, rápida” article d’opinió de Cristina Almeida a El País

En España la justicia es lenta. Es lenta para proteger los derechos y libertades de los ciudadanos. Es lento el Tribunal Supremo para resolver recursos. Es superlento el Constitucional para renovarse, gracias a que su situación actual aprovecha a determinados partidos políticos, y es provocadoramente lento para resolver un recurso por encima de voluntades autonómicas, acuerdos parlamentarios o referendos ciudadanos. Es lenta, sí, y eso ya no es justicia.

Pero estoy asombrada de la rapidez que tiene cuando quiere realizar injusticias o perpetrar atropellos jurídicos. Me imagino al magistrado Luciano Varela trabajando mañana, tarde y noche para resolver en un solo día más de cinco recursos, y en algún caso, sobre todo cuando se quiere defender a sí mismo, con muchísimos folios. Todo ello con una finalidad: que llegue al Consejo del Poder Judicial un auto apresurado, pero suficiente para él, por la finalidad que persigue, en el que inicia el juicio oral contra Baltasar Garzón. Un Garzón al que, por supuesto, Varela le ha denegado todas sus pruebas, al tiempo que se las ha admitido al seudosindicato Manos ¿qué?, al que, además, cual maestro ejemplar, le ha dictado, a su gusto, un escrito de acusación. El que supuestamente era el juez, con sus lecciones magistrales a Manos ¿qué?, se ha convertido de hecho en el único acusador de Garzón. Y todo ello en 24 horas. ¿Habéis conocido alguna vez, ciudadanos, profesionales del Derecho, tal rapidez?

Y en cuanto al Consejo del Poder Judicial, ¿habéis observado la celeridad sorprendente de que en dos días se convoquen las reuniones necesarias para poder suspender al juez Baltasar Garzón, y esta se acuerde con presteza y unanimidad? La consumación de la injusticia fue rápida, en dos horas despacharon el tema y, acto seguido, llamaron por teléfono a Garzón para decirle que estaba suspendido en sus funciones y que tenía que dejar la Audiencia Nacional. Y ahí se terminaron las prisas. Misión cumplida: el juez Garzón había sido humillado.

Se rechazó incluso la posibilidad de dar una salida digna, por temporal que fuera, al asunto accediendo previamente a que Garzón se fuera en comisión de servicios a La Haya. Esto ya no tenía tanta prisa y se vería después. Porque somos mayoría los que tenemos la seguridad de que, en algún momento, nuestros tribunales verán la razón y desmontarán toda esta trama de envidias, rencillas y disparates jurídicos que estamos viviendo, y de que, si llega a ser juzgado, Garzón será absuelto.

[…]

Podeu accedir al text complet a El País del 22 de maig de 2010.

“Desmemòria històrica”, article de Carmen Domingo a Público

No sé si paga la pena tornar a dir –per enèsima vegada— que l’anomenat cas Garzón és alguna cosa més que un càstig a un jutge que ha gosat mirar de traspassar (poc perquè no l’han deixat seguir) els límits de la impunitat que tenien –i malauradament encara tenen— els franquistes.
Ni tampoc sé si paga la pena tornar a insistir en el fet que demanar que es dugui a terme el que es va aprovar a la Llei de Memòria Històrica i donar una sepultura digna a tants i tants assassinats a partir de l’any 39 no és una reclamació feta amb ànims de revenja, sinó donar el reconeixement que es mereixen les víctimes del franquisme i explicar-li a la gent què va passar, perquè encara queden moltes famílies que van patir, i molt, i que encara avui dia busquen els seus familiars. De fet, quan el jutge Garzón va començar a investigar aquest període de la història espanyola es parlava de 30.000 desapareguts, y quan va deixar el procés, ja se’n comptabilitzaven 114.000. A Catalunya hi ha prop de 200 fosses comunes, i gairebé 10.000 cossos continuen soterrats en el territori català.
El que sí paga la pena recordar, és que a les fosses comunes de represaliats pel franquisme conflueixen desaparicions forçades, execucions extrajudicials, i inhumacions clandestines, tres tipus de crims contra la humanitat, recollits a l’Estatut de Nuremberg i que, com a tals, són imprescriptibles i constitueixen greus violacions del Dret Internacional Humanitari. I per tant no es poden deixar sense investigar. Fins aquí diríem que es tracta de recuperar la memòria democràtica del país. Molt més en el cas català en què la majoria de fosses estan datades a partir de 1939. I legalment el delicte no ha prescrit.
A l’Estat Espanyol, per solucionar aquest tema es va dur a terme la Ley de Memoria Histórica al desembre de 2007. A Catalunya, dos anys després, i amb l’arribada del Tripartit es va aprovar la Llei de Fosses de Catalunya. El text, té com a objectiu prioritari reconèixer la dignitat de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura, fer efectiu el dret dels familiars a obtenir informació sobre el destí dels seus parents, a la senyalització del lloc de l’enterrament i, si s’escau, a la recuperació de les restes. Una llei que ha convertit la Generalitat en la primera Administració de l’Estat Espanyol que assumeix plenament la localització i identificació dels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Una llei que el PP, fidel als seus orígens, va votar en contra.
La diferència entre una i l’altre llei, entre acudir a la justícia —en el cas del l’Estat Espanyol— o acudir a la Generalitat —en el cas català—, és aconseguir, o no, desenterrar i donar sepultura digne als assassinats.
Vistes així les coses, és molt probable que si a l’Estat Espanyol existís una normativa com la Llei de Fosses de Catalunya, mai no s’hagués obert la causa contra Garzón per investigar desaparicions durant el franquisme, perquè ho hauria dut a terme el govern de cada comunitat.
Fins aquí tot bé, encara que feta la llei, feta la trampa. Si bé La Llei de Fosses permet fer-ne el cens, preveu la institució d’un comitè tècnic, i regula l’accés a espais i terrenys afectats per la localització i la identificació i assumeix els costos per trobar els desapareguts. Però per contra, la fossa no pot tenir més de 15 morts, tots els familiars han d’estar d’acord amb la identificació, conèixer el lloc exacte i l’ajuntament on es troba ha de fer una investigació prèvia per confirmar-ho. Obviament cuestions que dificulten la trobada.
És ben clar. Ens hem de posar les piles. Un passat marcat per crims de lesa humanitat sense resoldre i ocults durant dècades, amb una situació d’impunitat que encara gaudeixen els perpetradors d’aquests crims, no deixa avançar un país.
Potser ara només queda esperar a que el mateix Garzón –bèstia negra per als nacionalistes catalans que avui dia encara no li han perdonat les detencions de catalanistes del 1992— des de la Haia torni a obrir un procediment per buscar els desapareguts i dignificar les víctimes dels assassinats. Perquè la recuperació de la memòria és un acte de responsabilitat per a aquells que van sofrir empresonament i persecució durant la dictadura, però, sobretot, per a la generació més jove que desitja i necessita saber allò que els hi han ocultat.

Article publicat al diari Público del 20 de maig de 2010.

Acte a la Facultat de Dret de la UB “Investigar els crims del franquisme no és delicte”

L’acte se celebrarà el dimarts 25 de maig de 2010 a les 12 h. a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (Av. Diagonal, 684) sota el lema “Investigar els crims del franquisme no és delicte”.

El convoquen l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP) i la Plataforma Contra la impunitat del franquisme, amb la col·laboració de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates,  i comptarà amb la participació de:
José Luis Gordillo, professor de Filosofia del Dret
Carmen Domingo, escriptora i col·laboradora en mitjans de comunicació
Antonio Doñate, magistrat i professor de l’Escola Judicial
David Bondia, professor de Dret Internacional i Director de l’IDHC

Per a intentar donar una millor explicació a la irracionalitat de l’enjudiciament del magistrat Baltasar Garzón, és necessari atendre una sèrie de qüestions jurídiques que determinen, per dir-ho d’alguna manera, la innocència del jutge. Ja han passat 35 anys des del final de la dictadura, temps suficient per plantejar-nos si realment és convenient, entre d’altres, que la Llei d’Amnistia de 1977 encara estigui en vigor, o que uns quants magistrats del Tribunal Suprem que mitjançant una interpretació de la legislació que afavoreix la impunitat dels crims del franquisme, puguin exercir i “ordenar” en la justícia d’un país democràtic i membre de la Unió Europea. Sovint es fa notar com està d’allunyat el Dret Internacional de la ment de molts jutges espanyols, i com en són de lluny els ciutadans de conèixer els seus drets com a éssers humans.

“A Garzón se le está negando un juicio justo”, article a El País d’Andrés Márquez Aranda i Carlos Jiménez Villarejo

El País d’ahir 19 de maig de 2010 publica un article d’Andrés Márquez Aranda, primer president del Tribunal Superior de Justícia de Andalusia, conjuntament amb Carlos Jiménez Villarejo, jurista demòcrata i exfiscal anticorrupció  de l’Estat.

El proceso incoado por el Tribunal Supremo (TS) contra el juez Garzón por las querellas de Manos Limpias y Falange Española constituye un hecho doloroso e injustificable. Debe recordarse que las querellas tienen su fundamento en la incoación de un procedimiento penal para la investigación y averiguación del paradero de los desaparecidos durante la guerra civil y la dictadura. El juez Garzón decidió lo que estaba obligado a hacer ante una realidad que abarcaba todo el territorio nacional y desde una instancia jurisdiccional estatal, con competencia en toda España, en aplicación de los tratados internacionales ratificados por España contra la impunidad de los crímenes contra la humanidad. Para ello, practicó unas diligencias inmediatas que llevaron a la comprobación del censo provisional de personas desaparecidas en España, 114.266 en dicho periodo. Todo en el ejercicio de la independencia judicial, aplicando las leyes vigentes e interpretándolas conforme a los valores constitucionales y el Derecho Internacional.

Lo contrario, lo que ha hecho el TS al abrirle un proceso penal, es “criminalizar la deliberación e imponer límites penales a la interpretación judicial”, según señaló Jueces para la Democracia el pasado 12 de febrero. Este proceso representa un ataque frontal a la independencia judicial y, por ende, al Estado democrático de derecho. Por ello, el fiscal mantiene una rotunda y fundada oposición a las querellas y a las resoluciones del TS y acaba de solicitar el sobreseimiento y archivo de la causa.

El proceso contra Garzón se inicia con el auto de 26/5/2009, admitiendo a trámite la querella de Manos Limpias. Desde entonces, el juez instructor Varela ha tramitado el proceso adoptando diligencias que sólo atendían y favorecían a las acusaciones, con manifiesta indefensión del querellado. Solo así se explica que incorporara a la causa las Diligencias Indeterminadas 70/98 del Juzgado Central número 5 sobre los fusilamientos de Paracuellos, “en la medida que puedan contribuir a esclarecer las circunstancias concurrentes en la decisión de dictar las resoluciones objeto de las querellas…”. Más adelante, el juez Varela, por auto de 3/2/2010, atribuye al juez Garzón la comisión de un delito de prevaricación del artículo 446.3 del Código Penal, haciendo una interpretación errónea de la Ley de Amnistía de 1977 y de la Ley de la Memoria Histórica de 2007, con un grave y profundo desconocimiento de los tratados internacionales ratificados por España sobre los crímenes contra la humanidad y de su incidencia en el ordenamiento español.

Asimismo, en la fase posterior, el proceso contra Garzón está profundamente viciado por los gravísimos errores cometidos por el juez Varela, en perjuicio del juez Garzón, tanto en el auto de 7 de abril, en que decide “proceder” contra él, como por su actuación ante las acusaciones.

En dicho auto, el primer presupuesto para “proceder” contra Garzón, es “que se hayan practicado las diligencias pertinentes” planteadas por todas las partes del proceso. Sin embargo, el instructor mantuvo que las diligencias solicitadas por Garzón para acreditar su inocencia eran innecesarias. En consecuencia, colocó al querellado en una situación de indefensión, puesto que le atribuyó la comisión de un delito sin que previamente resolviera sobre la práctica de aquellas diligencias que pudieran haberle favorecido. Diligencias de prueba que pretendían acreditar que las decisiones adoptadas por Garzón no sólo no eran “absurdas” o “extravagantes”, sino que han sido compartidas por otros jueces de instrucción y magistrados y tienen el apoyo incondicional de los más eminentes juristas del Derecho Penal Internacional. Así, el juez Varela decidió no abrir un debate sobre la perseguibilidad de los crímenes contra la humanidad, las leyes de amnistía y la prescripción de la desaparición forzada de personas; debate absolutamente necesario para desvirtuar las imputaciones de prevaricación que se hacen a Garzón.

Cuestión no baladí, porque la consecuencia fue que las partes acusadoras presentasen escritos de acusación de forma prematura y extemporánea cuando estaba pendiente de resolverse sobre las pruebas pedidas por Garzón. Es legítimo preguntarse por la razón de haber inculpado a Garzón y permitir a los querellantes que formulen sus escritos de acusación, mediante una resolución aparentemente injusta, por ilegal. ¿Lo hizo a sabiendas, por imprudencia grave o por ignorancia inexcusable, o fue simplemente un error? El juez Varela debería explicarlo, pero aún no lo ha hecho, ni siquiera a las partes del proceso. Por la misma razón, debería explicar por qué demoró, sin justificación conocida, dar cuenta al Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) de la resolución que comentamos, retraso que contrasta con la premura que se ha dado ahora. ¿Serán las circunstancias extraprocesales últimamente concurrentes las que le han espoleado? ¿O será que aplica la ley siguiendo criterios de oportunidad?

El juez Varela continúa considerando como eje central del delito que le atribuye al juez Garzón el investigar la desaparición forzada de decenas de miles de personas cuyo paradero aún se desconoce y afirma que estos hechos, indiscutidos, “ya carecían de relevancia penal al tiempo de iniciar el procedimiento”, lo que revela su desconocimiento y quebranto del ordenamiento jurídico y los tratados internacionales que lo integran y un menosprecio inaceptable de las víctimas de la represión. Asimismo reitera, como elemento básico de la supuesta prevaricación, el afán de “asumir el control de las localizaciones y exhumaciones de cadáveres de víctimas”, lo que demuestra que continúa desconociendo que las previsiones de la Ley de la Memoria Histórica son compatibles con el ejercicio de acciones judiciales.

Pero los vicios procesales de la causa alcanzan su cénit en las decisiones del instructor adoptadas respecto a los escritos de acusación presentados por las acusaciones de Falange y Manos Limpias. Ante dichos escritos, completamente irregulares e ilegales, el instructor opta, cuando le está prohibido hacerlo, por subsanarlos él mismo u ordenar a los acusadores cómo deben hacerlo. Así el juez instructor asumió la condición de parte del proceso perdiendo la imparcialidad.

Los defectos y omisiones de los escritos de acusación eran de tal entidad que solo procedía su rechazo inmediato, porque la ley no contempla la decisión adoptada por Varela. Decisión judicial insólita que acentúa radicalmente la indefensión del querellado y mediante la cual el juez Valera asume, en un ejercicio de autoritarismo, competencias legislativas, creando la posibilidad de que el propio juez instructor redacte el escrito de acusación de las partes acusadoras.

Ante estas decisiones judiciales, Garzón planteó la nulidad de las actuaciones procesales en cuanto le provocaban una vulneración de sus derechos constitucionales y una evidente indefensión.

Para conocer el alcance de los vicios procesales expuestos, es esclarecedor el escrito presentado por el fiscal. En él analiza cómo y por qué las decisiones irregulares de Varela han generado una auténtica indefensión para el juez Garzón a partir de la jurisprudencia constitucional, en la que se establecen las condiciones para que el “acto acusatorio” o “el derecho a ser informados de la acusación” garanticen el equilibrio entre la acusación y el acusado. Y concluye que las decisiones del juez Varela de devolver a las acusaciones los escritos de acusación para corregirlos y la concesión de un plazo para que lo hicieran representa un trámite procesal “al margen completamente” de la legalidad.

Resulta especialmente incomprensible que el juez Varela dictase a Manos Limpias cómo debía redactar la acusación y la supresión de las páginas relativas a los fusilamientos de Paracuellos cuando fue él mismo quien, como hemos visto, decidió la incorporación de dichos documentos a la causa. También resulta rechazable que, como dice el fiscal, “el escrito de calificación provisional de (Manos Limpias) no es sino una transcripción literal del auto del magistrado instructor de 3/2/2010”. El juez Varela también ha carecido de imparcialidad en estas decisiones al exigir concretamente a Manos Limpias “excluir”, por “extemporáneas”, nada menos que 53 páginas, a fin de favorecer la viabilidad procesal de un escrito que era radicalmente nulo.

La osadía del juez Varela no concluye aquí. Sabiendo que está pendiente de resolverse por el TS un recurso sobre la validez de las acusaciones, que podría determinar el fin inmediato del proceso, decide abrir el juicio oral contra Garzón.

En definitiva, es dudoso que el juez Varela haya obrado con arreglo a las reglas “de la buena fe”, pero, desde luego, ha incumplido el modelo de juez constitucional, neutral e imparcial. Y el proceso que ha conducido no se ajusta al modelo previsto en el artículo 6º del Convenio de los Derechos Humanos. En estas condiciones, en las que el CGPJ ha acordado la suspensión infundadamente, ¿puede el Tribunal Supremo enjuiciar al juez Garzón?

Accediu a la notícia al web del País.