“Desmemòria històrica”, article de Carmen Domingo a Público

No sé si paga la pena tornar a dir –per enèsima vegada— que l’anomenat cas Garzón és alguna cosa més que un càstig a un jutge que ha gosat mirar de traspassar (poc perquè no l’han deixat seguir) els límits de la impunitat que tenien –i malauradament encara tenen— els franquistes.
Ni tampoc sé si paga la pena tornar a insistir en el fet que demanar que es dugui a terme el que es va aprovar a la Llei de Memòria Històrica i donar una sepultura digna a tants i tants assassinats a partir de l’any 39 no és una reclamació feta amb ànims de revenja, sinó donar el reconeixement que es mereixen les víctimes del franquisme i explicar-li a la gent què va passar, perquè encara queden moltes famílies que van patir, i molt, i que encara avui dia busquen els seus familiars. De fet, quan el jutge Garzón va començar a investigar aquest període de la història espanyola es parlava de 30.000 desapareguts, y quan va deixar el procés, ja se’n comptabilitzaven 114.000. A Catalunya hi ha prop de 200 fosses comunes, i gairebé 10.000 cossos continuen soterrats en el territori català.
El que sí paga la pena recordar, és que a les fosses comunes de represaliats pel franquisme conflueixen desaparicions forçades, execucions extrajudicials, i inhumacions clandestines, tres tipus de crims contra la humanitat, recollits a l’Estatut de Nuremberg i que, com a tals, són imprescriptibles i constitueixen greus violacions del Dret Internacional Humanitari. I per tant no es poden deixar sense investigar. Fins aquí diríem que es tracta de recuperar la memòria democràtica del país. Molt més en el cas català en què la majoria de fosses estan datades a partir de 1939. I legalment el delicte no ha prescrit.
A l’Estat Espanyol, per solucionar aquest tema es va dur a terme la Ley de Memoria Histórica al desembre de 2007. A Catalunya, dos anys després, i amb l’arribada del Tripartit es va aprovar la Llei de Fosses de Catalunya. El text, té com a objectiu prioritari reconèixer la dignitat de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura, fer efectiu el dret dels familiars a obtenir informació sobre el destí dels seus parents, a la senyalització del lloc de l’enterrament i, si s’escau, a la recuperació de les restes. Una llei que ha convertit la Generalitat en la primera Administració de l’Estat Espanyol que assumeix plenament la localització i identificació dels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Una llei que el PP, fidel als seus orígens, va votar en contra.
La diferència entre una i l’altre llei, entre acudir a la justícia —en el cas del l’Estat Espanyol— o acudir a la Generalitat —en el cas català—, és aconseguir, o no, desenterrar i donar sepultura digne als assassinats.
Vistes així les coses, és molt probable que si a l’Estat Espanyol existís una normativa com la Llei de Fosses de Catalunya, mai no s’hagués obert la causa contra Garzón per investigar desaparicions durant el franquisme, perquè ho hauria dut a terme el govern de cada comunitat.
Fins aquí tot bé, encara que feta la llei, feta la trampa. Si bé La Llei de Fosses permet fer-ne el cens, preveu la institució d’un comitè tècnic, i regula l’accés a espais i terrenys afectats per la localització i la identificació i assumeix els costos per trobar els desapareguts. Però per contra, la fossa no pot tenir més de 15 morts, tots els familiars han d’estar d’acord amb la identificació, conèixer el lloc exacte i l’ajuntament on es troba ha de fer una investigació prèvia per confirmar-ho. Obviament cuestions que dificulten la trobada.
És ben clar. Ens hem de posar les piles. Un passat marcat per crims de lesa humanitat sense resoldre i ocults durant dècades, amb una situació d’impunitat que encara gaudeixen els perpetradors d’aquests crims, no deixa avançar un país.
Potser ara només queda esperar a que el mateix Garzón –bèstia negra per als nacionalistes catalans que avui dia encara no li han perdonat les detencions de catalanistes del 1992— des de la Haia torni a obrir un procediment per buscar els desapareguts i dignificar les víctimes dels assassinats. Perquè la recuperació de la memòria és un acte de responsabilitat per a aquells que van sofrir empresonament i persecució durant la dictadura, però, sobretot, per a la generació més jove que desitja i necessita saber allò que els hi han ocultat.

Article publicat al diari Público del 20 de maig de 2010.

  1. Encara no hi ha cap trackback.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: