Entrades etiquetades com a ‘ Justícia universal ’

Taula rodona “Justícia penal internacional: miratge o realitat?”

Amb motiu de la publicació del llibre Qué es la justicia penal internacional, de Salvatore Zappalà l’Editorial Proteus organitza la taula rodona “Justícia penal internacional: miratge o realitat?” que tindrà lloc el proper dijous 10 de juny a les 19 h. al Pati de Columnes de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (c/ Mallorca, 283).

L’obra arriba en un moment d’especial efervescència en l’àmbit de la justícia internacional, marcat per la inhabilitació del jutge Garzón i la seva marxa a la Cort Penal Internacional, la primera Conferència de Revisió de l’Estatut de Roma que se celebra aquests dies a Kampala, Uganda, i l’últim informe anual d’Amnistia Internacional, que denuncia “forats negres i escletxes per on campa la impunitat i que qüestionen que hi hagi una veritable justícia internacional”.

L’acte comptarà amb la participació de:

Eva Labarta, advocada penalista i secretària de la Junta de Govern de l’ICAB.
Jaume Saura, professor titular de Dret Penal Internacional a la Universitat de Barcelona i president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya.
Pep Parés, president d’Amnistia Internacional Catalunya.
Jordi Palou, mediador i consultor nacional i internacional en resolució de conflictes. Advocat acreditat a la Cort Penal Internacional i representant legal de víctimes a l’Audiència Nacional.
Gustau Gómez, advocat i col·laborador de l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya.
Miquel Osset, fundador i director d’Editorial Proteus.

Cliqueu aquí per baixar-vos la invitació.

Editorial de Le Monde

Traducció de l’editorial de Le Monde de dia 15 de maig de 2010.

El jutge Garzón obre les ferides d’Espanya

És conegut i respectat a tot el món per les seves investigacions dels crims de les dictadures diverses, especialment a Amèrica Llatina, sota el concepte de justícia universal, del qual és pioner. No obstant això, el jutge Baltasar Garzón en breu s’asseurà al banc dels acusats d’un tribunal de Madrid. La seva culpa? Haver intentat obrir per primera vegada a Espanya, l’expedient de les atrocitats comeses pels franquistes durant la Guerra Civil, i després sota la dictadura de Francisco Franco.

Aquests crims van ser amnistiats el 1977 per a permetre a una democràcia convalescent que es reconstruís basada en el famós “pacte de l’oblit” . Mitjançant la requalificació de les desaparicions de desenes de milers de republicans com a crims de lesa humanitat i, per tant imprescriptibles, aquest jutge atípic ha jugat amb els límits de la legislació espanyola per les necessitats de la causa. Aquesta divergència de procediment ha provocat que sigui suspès de les seves funcions a l’espera de judici. Als 54 anys d’edat, s’enfronta a una pena d’entre 12 i 20 anys d’inhabilitació: la seva carrera s’hauria acabat.

El cas Garzón planteja dues preguntes compromeses per a l’Espanya d’avui. L’acarnissament d’una part de la magistratura per a alliberar-se d’un electró lliure incòmode reflecteix una disfunció institucional preocupant. Per haver-se volgut construir en reacció al franquisme, l’Espanya democràtica ha donat a llum institucions malaltes per la seva politització, en primera filera dels quals hi trobem la seva justícia.

I sobretot, l’estratègia de l’oblit no ha funcionat. Més de la defensa d’un jutge de personalitat i mètodes controvertits, la mobilització de desenes de milers de persones les darreres setmanes a Madrid i a altres llocs apunten a “la impunitat del franquisme” . Els manifestants reclamaven “la veritat, la justícia, la reparació i la solidaritat amb les víctimes”, esgrimint fotografies en blanc i negre d’un avi o d’un besoncle enterrat en algun lloc de les fosses comunes de la Guerra Civil.

Aquests espanyols porten malament que es vulgui castigar a l’únic magistrat que, contra vent i marea, ha intentat ajudar-los. El fet de començar a obrir fosses a la primeria dels anys 2000, va inspirar el Govern de Zapatero una llei sobre la “Memòria Històrica”, destinada a “tancar, de forma honorable per a tothom, un capítol tràgic de la història”. Esforç que ha resultat inútil: el cas Garzón revela la persistència de dues Espanyes hereves de la Guerra Civil espanyola. Ja no hi ha ni “rojos” ni “nacionals”, sinó una dreta i una esquerra disposades a barallar-se per tot.

El 1998, tot ordenant la detenció d’Augusto Pinochet, Baltasar Garzón va avergonyir al govern del Sr. Aznar, qui posava d’exemple la transició espanyola entre les democràcies d’Amèrica Llatina, la qual es funda en una amnèsia voluntària. Avui en dia, els conservadors refusen reobrir “velles ferides”, mentre que les associacions de defensa dels drets humans, els sindicats i els juristes que donen suport a Baltasar Garzón es pregunten: “Les víctimes de Franco valen menys que les Pinochet?”.

Podeu accedir a la notícia en francès al web de Le Monde.

Articles de Miguel Ángel Rodríguez Arias a Nueva Tribuna

Miguel Ángel Rodríguez Arias és investigador de Dret Penal Internacional de la Universidad de Castilla-la Mancha (UCLM) i autor de les primeres investigacions jurídiques sobre els desapareguts del franquisme com a crims de lesa humanitat no prescrits des d’un punt de vista del dret internacional i del llibre El caso de los niños perdidos del franquismo. Ha publicat també tres estudis a la revista Jueces para la Democracia que demostren les violacions de drets humans actualment a l’Estat espanyol pel que fa a la jurisprudencia interrnacional ratificada per la nostra “sacrosanta” Constitució.

Recentment ha escrit tres articles a Nueva Tribuna sota el títol “España post genocidio” que expliquen des d’un punt de vista jurídic i crític l’incompliment sistemàtic dels drets humans bàsics i irregularitats que es comenten a causa d’una transició “immodèlica” i una democràcia lastrada pel feixisme.

España postgenocidio (I): No son “sentencias”, son crímenes de guerra

Que Franco se empeñase en llamar “sentencias” a esos 190.000 asesinatos estimados para tratar de enmascararlos como “justicia” pudiera ser normal para gente como Franco, Hitler, Mussolini…, pero que nuestra democracia las convalide todavía hoy como tales no lo es, y menos que nuestra ley de la memoria las siga llamando “sentencias”, ilegitimas, con defectos, antipáticas, de mal rollo o cualquier otro adjetivo edulcorante que se les ocurra de espaldas al derecho internacional que, jurídicamente hablando, vienen a valer lo mismo: nada. Porque en derecho las cosas son vigentes o nulas, en distinto grado si se quiere, pero ilegítimas o antipáticas no son.

Y hablo de 190.000 asesinatos, crímenes de guerra, “estimados” porque el despropósito es tal que de todas esas pretendidas sentencias vigentes pero descarriadas, ejercicio del “ius puniendi” del Estado, no sabríamos ni la cifra, y hasta eso mismo es ya completamente insostenible. No es que no sepamos las cifras de desaparecidos a manos de camisas azules y demás, que tampoco: es que no se sabe ni a cuantos “ejecutó” el Estado. Exáctamente así de jurídica fue la orgía de muerte franquista con los militarmente vencidos.

Simplemente nuestra democracia no puede seguir convalidando las tropelias criminales del fascismo español como actos de “derecho”.

El asesinato de Companys fue un crimen de guerra, hay que empezar a llamarlo así de una vez, el asesinato de Antonio Escobar, también, como lo fue la condena de Miguel Hernández, y de tantos y tantos y tantos otros en todo el país.

“España post genocidio (II): Sin noticias de Príamo – Héroes de la República insepultos en el Ebro”

Qué terrible la actuación de los ayudantes de la impunidad, aquellos dentro del PSOE siempre dispuestos a justificar, violación tras violación del derecho internacional – vergüenza tras vergüenza –, el trato inhumano a estas personas cuyos derechos se siguen negando de todas las formas posibles… la actuación de aquellos que ponen todos los paños calientes del mundo en nombre del PP que se avecina, de lealtades de partido mal entendidas, de la “responsabilidad de gobierno”, y no sé que más. Y eso que siempre creí que una de las primeras responsabilidades de gobierno, de cualquier gobierno, era justamente la de garantizar los derechos humanos tal y como vienen recogidos en el derecho internacional: tal y como dice el artículo 10.2 de la Constitución española o su artículo 96…ni más ni menos… cumplir nuestra Constitución debe ser también algo gravemente incompatible con la responsabilidad de gobernar, como lo del Convenio Europeo de Derechos Humanos…cosa de izquierdosos o de quienes quieren parecerlo…

¿Qué es lo que pasa en este país cuando se puede incumplir todo el derecho internacional perpetrando comportamientos verdaderamente infames desde nuestras propias instituciones, y el mero hecho de exigir la normal observancia de las leyes de humanidad – como la de no dejar a miles y miles de personas tirados como perros – resulte ser “guerracivilismo”, “ir de rojo”, o lo que se les ocurra?

¿Qué es lo que pasa cuando, ante el frío hecho de los cientos de cuerpos a la intemperie en el Ebro, el gobernante de turno del PSOE se puede ir públicamente de rositas con cualquier chascarrillo feliz como “sentirse absolutamente cercano a las víctimas”, o directamente mintiendo a la ciudadanía de forma descarada diciendo cosas como que la sentencia de Blas Infante ya no existe en virtud de la “ley de la memoria”?.

“España post genocidio (III): Derecho Zombie. Títulos nobiliarios y otros nombramientos franquistas que nuestro Estado Monárquico sí que reconoce”

Así que el problema de fondo va todavía más allá, en realidad, de que la España post genocidio se siga desentendiendo de todo el derecho internacional respecto de víctimas sepultas o insepultas: es que a lo que se sigue reconociendo valor jurídico es a todo lo que hizo dicho régimen criminal y ojalá que al decir esto estuviese olvidando algún sector jurídico, algo de lo “atado y bien atado” por el franquismo –grande o pequeño– que sí que fuese “anulado”, aunque mucho me temo que no es así y que el balance es absolutamente desolador…

Por eso y, siguiendo con la conocida metáfora, en el caso español más que en un “Derecho Gamberro” me parece más ajustado decir que tenemos una suerte de “Derecho Zombie”, muerto viviente, aplicado por una alta judicatura que como no fue removida y prejubilada en su día, por franquista y antidemocrática, tampoco le va a la zaga y claro, los años no pasan en balde… pero vamos, conste que a lo que yo me refiero es a una cosa artificiosamente no-muerta y putrefacta, pero de modo sosegado, en plan clásico de George A Romero, que no estilo “71 años después” más difícil de imaginar, corriendo por los pasillos de nuestro Tribunal Supremo, rabiosos y a lo loco…y sí, ya sé que esto son temas muy serios pero con tanta tropelía pónganse en mi lugar, me acojo a su indulgencia con la humorada. El hecho es que el problema sigue siendo que dentro de nuestro ordenamiento aún se continúa reconociendo una impropia validez jurídica –impropia de un verdadero Estado Democrático de Derecho– a actos, nombramientos, resoluciones de una banda criminal que se apoderó de las instituciones del Estado…que constituyen un auténtico corpus de tejido jurídico zombie y necrosado y que ya va siendo hora de extirpar mediante la cirugía de la nulidad y de un pleno Estado de Derecho que atienda plenamente a los derechos humanos.

Justícia universal per a acabar amb la impunitat

Compartim amb molts de vosaltres si més no les controvèrsies i reserves que susciten algunes de les actuacions del magistrat Baltasar Garzón. Per bé que no oblidem que baix l’empara del principi de Justícia universal, que parteix de la base que els crims de lesa humanitat no prescriuen i poden ser jutjats en qualsevol lloc del món, va jutjar repressors argentins i xilens que varen culminar amb la detenció d’Augusto Pinochet l’octubre de 1998 a Londres i que van ajudar a Argentina, Uruguai i Brasil a lliurar-se de les cadenes que constrenyien la seva justícia que suposaven les seves respectives lleis d’amnistia.
Això no obstant, molts no enteníem perquè no es jutjaven els genocidis comesos durant la guerra i la repressió franquistes i el que succeeix al Tribunal Suprem ens mostra que el motiu és que l’extrema dreta a l’Estat espanyol té encara un poder immens que estén els seus tentacles en tots els àmbits, cosa impensable a països realment democràtics i que han sabut acabar d’arrel amb el feixisme per exemple a Alemanya on els partits d’ideologia nazi o neonazi no són legals. Però és clar aquí no hi ha hagut uns judicis com els de Nuremberg…
%d bloggers like this: