Entrades etiquetades com a ‘ Llei de memòria històrica ’

La anulación de la condena a Miguel Hernández, Manuel Parra Pozuelo

Coincidiendo con el primer centenario del nacimiento de Miguel Hernández  el Ministerio de Justicia ha emitido el Certificado de Reparación y Reconocimiento personal  del poeta y, María José Hernández Izquierdo, su nieta ha presentado ante la Sala 5ª del Tribunal Supremo un  recurso de revisión de la sentencia que  lo condenó a muerte a su abuelo y una gran cantidad de firmas de ciudadanos y de acuerdos plenarios de muchas instituciones se han hecho llegar a la Sala que ha de resolver de una vez la anulación de la sentencia que aún enturbia su memoria del poeta.

No obstante, el fiscal del Tribunal Supremo, Sr. Herrero Tejedor, con la conformidad del Fiscal General Sr. Conde Pumpido,  se opone a la admisión a trámite de dicho recurso, aludiendo a la  invalidez e inexistencia de la sentencia contra Miguel Hernández. Pero, aunque la declaración  de nulidad que  se demanda, es  una consecuencia ineludible de la Ley 52/2007, que solo  incluyó la  declaración de “ilegitimidad” de las sentencias, pese a que  diversos grupos políticos solicitaron su expresa anulación de las mismas; como,  en casos análogos, se había incorporado a leyes que en otros países han regulado esta cuestión; por ejemplo, en Alemania respecto a las sentencias dictadas por los tribunales nazis, de igual naturaleza que los franquistas, por lo que la pretendida declaración de nulidad que trata de imponer la Fiscalía solamente puede ser determinada por una ley o por los órganos judiciales competentes y nunca podrá tener valor anulatorio una resolución del Ministerio Fiscal.

En apoyo de nuestra tesis, Don Carlos Jiménez Villarejo, que ejerció el cargo de Fiscal jefe de la Fiscalía especial anticorrupción, coincidiendo con la opinión de otros muchos reconocidos juristas, afirma que: “mientras  todas esas sentencias no sean anuladas los condenados no serán formalmente inocentes”, ya que  “está aún pendiente  la plena rehabilitación jurídica de todas las víctimas del franquismo”, tal como, en el caso de Miguel Hernández, ha sido multitudinaria y unánimemente reclamado por personas e instituciones.

Otra de las supuestas razones por las que el citado fiscal, se opone a la admisión de la solicitud de revisión de la sentencia que condenó a Miguel Hernández, es su  valoración de los certificados de Don Juan Bellod Salmerón y de Diego Romero Pérez, muy favorables para Miguel Hernández, incluidos en el proceso 4487- que ha sido difundido por nuestro compañero  y amigo Enrique Cerdán Tato- , como opiniones personales carentes de valor probatorio, sin tener en cuenta, entre otras cuestiones, que Don Juan Bellod Salmerón, cuyos certificados están suscritos bajo juramento, ostentaba en aquel momento el cargo de secretario de milicias de FET y de las JONS de Valencia. Siendo precisamente la organización de la Falange, a través de su Inspección de Investigación y Vigilancia, la encargada de emitir los informes que  absolutamente decisivos para las decisiones de los Tribunales Militares franquistas. Siendo preciso resaltar que, habiendo sido entregados por Miguel Hernández a las autoridades militares que iniciaron contra él el proceso 4487, a pesar de ser reiteradamente reclamada su documentación, la misma no llegó nunca a manos del tribunal que lo juzgó, siendo razonable atribuir una intención  torticera  al hecho de continuar,  desobedeciendo lo prescrito por presidente del Consejo Sumarísimo del tribunal encargado de los delitos de Prensa, que fue el que tan injustamente lo condenó. Por lo que, contra  la opinión del Fiscal, lo contenido en el proceso 4487 es, sin ninguna duda, un hecho nuevo y relevante, que justifica,  la admisión a trámite de la solicitud de revisión del proceso.

A las sólidas e indubitables razones expuestas debemos añadir el hecho incontrovertible del unánime clamor popular que exige auténtica justicia, a todos los efectos y desde todos los puntos de vista,  para el imprescindible poeta que fue Miguel Hernández, por lo que, a pesar de los obstáculos que la fiscalía pueda oponer, su nombre y su memoria deben quedar totalmente liberados de cualquier tipo de rémora o sospecha, al igual que tantos y tantos inicuamente condenados por los que impropiamente se denominaron tribunales, que eran, en verdad, órganos  seudojurídicos, para la represión.

Manuel Parra Pozuelo, autor del libro Miguel Hernández: una nueva visión

Anuncis

“Desmemòria històrica”, article de Carmen Domingo a Público

No sé si paga la pena tornar a dir –per enèsima vegada— que l’anomenat cas Garzón és alguna cosa més que un càstig a un jutge que ha gosat mirar de traspassar (poc perquè no l’han deixat seguir) els límits de la impunitat que tenien –i malauradament encara tenen— els franquistes.
Ni tampoc sé si paga la pena tornar a insistir en el fet que demanar que es dugui a terme el que es va aprovar a la Llei de Memòria Històrica i donar una sepultura digna a tants i tants assassinats a partir de l’any 39 no és una reclamació feta amb ànims de revenja, sinó donar el reconeixement que es mereixen les víctimes del franquisme i explicar-li a la gent què va passar, perquè encara queden moltes famílies que van patir, i molt, i que encara avui dia busquen els seus familiars. De fet, quan el jutge Garzón va començar a investigar aquest període de la història espanyola es parlava de 30.000 desapareguts, y quan va deixar el procés, ja se’n comptabilitzaven 114.000. A Catalunya hi ha prop de 200 fosses comunes, i gairebé 10.000 cossos continuen soterrats en el territori català.
El que sí paga la pena recordar, és que a les fosses comunes de represaliats pel franquisme conflueixen desaparicions forçades, execucions extrajudicials, i inhumacions clandestines, tres tipus de crims contra la humanitat, recollits a l’Estatut de Nuremberg i que, com a tals, són imprescriptibles i constitueixen greus violacions del Dret Internacional Humanitari. I per tant no es poden deixar sense investigar. Fins aquí diríem que es tracta de recuperar la memòria democràtica del país. Molt més en el cas català en què la majoria de fosses estan datades a partir de 1939. I legalment el delicte no ha prescrit.
A l’Estat Espanyol, per solucionar aquest tema es va dur a terme la Ley de Memoria Histórica al desembre de 2007. A Catalunya, dos anys després, i amb l’arribada del Tripartit es va aprovar la Llei de Fosses de Catalunya. El text, té com a objectiu prioritari reconèixer la dignitat de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura, fer efectiu el dret dels familiars a obtenir informació sobre el destí dels seus parents, a la senyalització del lloc de l’enterrament i, si s’escau, a la recuperació de les restes. Una llei que ha convertit la Generalitat en la primera Administració de l’Estat Espanyol que assumeix plenament la localització i identificació dels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Una llei que el PP, fidel als seus orígens, va votar en contra.
La diferència entre una i l’altre llei, entre acudir a la justícia —en el cas del l’Estat Espanyol— o acudir a la Generalitat —en el cas català—, és aconseguir, o no, desenterrar i donar sepultura digne als assassinats.
Vistes així les coses, és molt probable que si a l’Estat Espanyol existís una normativa com la Llei de Fosses de Catalunya, mai no s’hagués obert la causa contra Garzón per investigar desaparicions durant el franquisme, perquè ho hauria dut a terme el govern de cada comunitat.
Fins aquí tot bé, encara que feta la llei, feta la trampa. Si bé La Llei de Fosses permet fer-ne el cens, preveu la institució d’un comitè tècnic, i regula l’accés a espais i terrenys afectats per la localització i la identificació i assumeix els costos per trobar els desapareguts. Però per contra, la fossa no pot tenir més de 15 morts, tots els familiars han d’estar d’acord amb la identificació, conèixer el lloc exacte i l’ajuntament on es troba ha de fer una investigació prèvia per confirmar-ho. Obviament cuestions que dificulten la trobada.
És ben clar. Ens hem de posar les piles. Un passat marcat per crims de lesa humanitat sense resoldre i ocults durant dècades, amb una situació d’impunitat que encara gaudeixen els perpetradors d’aquests crims, no deixa avançar un país.
Potser ara només queda esperar a que el mateix Garzón –bèstia negra per als nacionalistes catalans que avui dia encara no li han perdonat les detencions de catalanistes del 1992— des de la Haia torni a obrir un procediment per buscar els desapareguts i dignificar les víctimes dels assassinats. Perquè la recuperació de la memòria és un acte de responsabilitat per a aquells que van sofrir empresonament i persecució durant la dictadura, però, sobretot, per a la generació més jove que desitja i necessita saber allò que els hi han ocultat.

Article publicat al diari Público del 20 de maig de 2010.

Moció a la Llei de Memòria Històrica

El grup parlamentari d’Esquerra Republicana-Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya ha pactat avui amb el PSOE la modificació a la Llei de Recuperació de la Memòria Històrica. Amb aquestes reformes es pretenen garantir les exhumacions.

Sembla que les iniciatives ciutadanes, gràcies a tots vosaltres que hi heu col·laborat i donat suport, comencen a donar els seus fruits.

Vegeu la notícia publicada a Público.

El País podeu accedir a l’esmena a la moció.

Moció a la Llei de recuperació de la memòria històrica

El proper dimarts 11 de maig de 2010 Izquierda Unida (IU-EUiA), Iniciativa per Catalaunya Verds (ICV) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) presentaran una moció sobre la Llei 52/2007 de recuperació de la memòria històrica  atès que després de més de dos anys de la seva aprovació l’Estat encara no ha pogut garantir el dret dels descendents de les persones desaparegudes a conèixer les circumstàncies de la mort  d’aquests familiars i a recuperar les seves restes que són enterrades en fosses comunes o en una cuneta qualsevol.

A més a més, aquesta legislació ha portat als familiars de les víctimes a vagar futilment per uns ens judicials els quals no només els han desoït sinó que han menyspreat el seu dolor fins al punt que han criminalitzat l’única instància judicial que no els ha donat l’esquena.

Podeu llegir el text complet de la moció al següent enllaç.

“Lo que no se puede explicar”. La ley de la memoria entre el PSOE de Ferraz y el PSOE de las Fosas

Article d’opinió a elplural.com de Miguel Ángel Rodríguez, investigador de Dret penal internacional de la Universidad de Castilla-La Mancha.

¿A qué PSOE se referiría Pablo Iglesias con aquello de ser militante socialista para llevar el ideal de justicia a todas partes? ¿A un PSOE oficialista que le copia valientemente las leyes a Franco y engaña a nuestro propio país sobre cuál es el alcance real de los derechos humanos de sus ciudadanos – bastante más allá de una subvención – en caso de “desaparición forzada” de un familiar, o al PSOE que defendió nuestra República contra nazis, franquistas y fascistas y que aún está tirado en esas mismas cunetas?

Accediu aquí al text complet.

%d bloggers like this: