Entrades etiquetades com a ‘ Mesa de Catalunya d’entitats memorialistes ’

Vint-i-quatrena concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació de la Mesa de Catalunya. Barcelona, 26 de novembre

La Mesa de Catalunya d’entitats memorialistes organitza la 24a concentració per exigir veritat, justícia i reparació sota el lema de “No a les lleis d’impunitat”. Aquesta se celebrarà aquest dissabte 26 de novembre a les 12 del migdia a la plaça Sant Jaume de Barcelona.

24a concentració per la veritat la justícia i la reparació, Mesa de Catalunya

Us convoquem a una nova concentració amb les mateixes reivindicacions de Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Des de que van optar per posar rostres i veus a les nostres demandes en forma de concentració pública les coses no han deixat d’empitjorar per a la Memòria per culpa del canvi de rumb dels diferents governs. La nostra tasca és i continuarà sent necessària perquè és una exigència de democràcia i de respecte pels drets humans sense la defensa del quals cap estat pot posar-se l’etiqueta de democràtic. El fet de que políticament hi hagi hagut un gir a posicions que no respecten, sinó que més aviat menyspreen, la memòria històrica democràtica i antifeixista, ens encoratja a continuar amb aquesta tasca de denúncia pública. Denúncia de les actituds vulneradores de les diferents administracions i poders de l’estat. Perquè és a la vida real, al carrer, als espais públics comuns on ens hem d’apropar a la gent per donar les lliçons d’història, de democràcia i de drets bàsics que no es donen a les escoles, instituts, ni universitats, ni als mitjans de comunicació, ni per part de les institucions públiques. Molta gent se n’assabenta els finals de mes a Sant Jaume de que el franquisme viu i perviu barrant-nos el pas a la justícia, i es queden bocabadats perquè donaven per fetes i satisfetes les nostres reivindicacions. Aquestes persones ens donen suport i les gràcies per la nostra tasca de difusió.

I per què hem d’estar a la plaça amb la pancarta i les fotos dels nostres familiars que esperen justícia? Per què no satisfer les nostres peticions emparades en la universalitat dels drets humans? Per què a altres països es fa i aquí no és possible?

Aquí no és possible perquè no hi voluntat política per part d’una classe de polítics, que majoritàriament encara diuen que la transició va ser modèlica i no una trampa per a la democràcia. Polítics ancorats en un passat de naftalina que veneren la Constitució com un llibre sagrat, que puja als altars la figura d’un monarca que està per sobre de qualsevol súbdit, figura indiscutible i no jutjable per cap instància. Llibre que en un article et pot emparar per desemparar-te al següent, que menteix quan diu que tenim dret a treball, habitatge digne quan els que més aferrissadament defensen el seu articulat neguen aquesta realitat al poble. La Constitució conjuntament amb la Llei d’Amnistia són un blindatge de la impunitat del feixisme i dels seus crims de lesa humanitat. Blindatge també de la figura d’un rei, que va presidir consells de ministres durant el franquisme, que va jurar lleialtat a una dictadura sagnant i va ser ordenat successor a un Regne d’Espanya creat pel cap del criminal nacionalcatolicisme. (Ley de la Sucesión en la Jefatura del Estado (1947): Artículo 1. España, como unidad política, es un Estado católico, social y representativo que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino”)

Ens van dir per activa i per passiva que aquesta Constitució no es podia modificar, però quan va venir la supraestructura financera, únic poder real, sí es va fer. Així no s’havia gosat modificar ni per abolir la llei Sàlica, ni per treure el punt del servei militar quan ja no existia des de feia molt de temps, totalment ridícul. Si no es podia fer perquè quedava oberta la capsa de Pandora, s’ha demostrat que el món no s’enfonsa per modificar el llibre on dorm la nostra democràcia el somni etern. Si no posem sobre la taula la transició, la constitució i la monarquia i posem en evidència que no són cap avenç democràtic no podrem arribar a satisfer les nostres reivindicacions de veritat, justícia i reparació per a les nostres víctimes. No podrem donar per honorada la seva memòria fins que aquella fita per la qual les lluitadores i lluitadors antifeixistes van donar el millor de si mateixos no es faci realitat, perquè l’actual realitat és un obstacle per a les nostres demandes i el panorama s’enfosqueix cada dia més als diferents parlaments. Pel contrari, cada dia brillen més les peticions de justícia i democràcia als carrers i places dels nostres pobles i ciutats, i allà estarem nosaltres amb les cares dignes i valents de les nostres víctimes mirant als ulls dels que encara protegeixen els seus botxins.

El 20-N de 1975, per un moment, el món va ser un lloc millor, va morir l’assassí Franco. Amb el seu enterrament al Valle de los Caídos, aixecat amb el suor i la sang dels seus esclaus físics, no va ser enterrat el seu llegat, que va deixar lligat i tan ben lligat que encara ens barra el pas. Amb el dictador es va soterrar encara més dolorosament la nostra Memòria, perquè es feia en nom de futures democràcies, de reconciliacions i progrés. En un acte sàdic la memòria antifeixista va ser enterrada viva, quan una vegada mort Franco, que no el franquisme, començava a treure el cap de la terra buscant la llum de la veritat. Ara s’apropa un altre 20-N, fita electoral, on la Memòria té presència només als programes dels considerats petits partits d’esquerra. Passi el que passi el 21-N no llençarem la tovallola, per això el dissabte 26 t’esperem a la plaça Sant Jaume per plantar cara a tanta injustícia i per a dir que per sobre de la nostra lluita i la nostra dignitat: No passaran!

Anuncis

Vint-i-tresena concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació “Companys de lluita”. Barcelona, 29 d’octubre de 2011

La Mesa de Catalunya d’entitats memorialistes organitza la 23a concentració per exigir veritat, justícia i reparació per homenatjar les víctimes, i entre elles el president Companys. Aquesta se celebrarà aquest dissabte 29 d’octubre a les 12 del migdia a la plaça Sant Jaume de Barcelona.

veritat justícia reparació anul·lació judicis

Octubre és un mes de revolució, mort i dignitat, de gran significat polític al nostre país, és el mes Companys, és el mes del reconeixement a totes les víctimes sepultades al Fossar de la Pedrera, lloc de memòria per excel·lència a Barcelona. Al Fossar està el president Lluís Companys esperant l’anul·lació del seu judici i també els dels seus companys de lluita. Allà no descansen, perquè no poden, els anònims defensors de la legalitat republicana, totes les seves vides importants per a la nostra història, de la primera a l’última, mereixedores d’homenatges i honors però sobretot de justícia i reparació.

L’octubre de 1934 va esclatar una revolució contra la injustícia de segles d’opressió. Repressió sobre els nous ciutadans i sobre els pobles de la República durant el bienni negre, avantsala del feixisme que més tard donaria un cop d’estat contra la democràcia. Una revolució esclafada per la força de les armes: morts al carrer i milers d’empresonats fins l’amnistia del Front Popular dos anys després.
Gent valenta i polítics valents, que arriscaven la seva llibertat i la vida per les llibertats del poble, uns polítics dels que ja no en queden. Avui es pensen que estan per sobre de tots nosaltres com una casta d’intocables que manen i no reten comptes, alguns encara emparats en l’escut d’impunitat de la llei de punt final del 77. Fins ara els diferents governs han sentit però no han escoltat les legítimes reivindicacions de les víctimes del franquisme, ni la de les seves hereves i hereus. S’ha fet una política de memòria de mínims dins de l’esperit d’una reconciliació nacional construïda amb materials febles i defectuosos sobre la renúncia de les víctimes i el perdó als botxins. Ara el nou govern de Catalunya dóna un pas enrere en aquesta política fins ara insuficient per espoliar-nos els drets adquirits, ignorant a associacions i protagonistes de la defensa de la legalitat republicana, basant-se en la mateixa cançó que porta des de la mort del dictador sonant dins el nostre cap: tot sacrifici és poc per a un nou futur, que passa com sempre per sobre del passat dels més febles, dels perdedors, com piconadora que esclafa els ossos dels nostres morts i que ens vol lligar les mans per barrar l’aspiració a la veritat, la justícia i la reparació. Volen que ens autocensurem, que claudiquem tot col·locant-nos l’etiqueta de rancuniosos, revengistes, obsessionats amb un temps que molts volen superar, però això sí, que el preu ho pagui el de sempre, com passa amb les crisis, el més necessitat, en aquest cas de justícia. Mentre quedi una espurna del foc d’esperança, que van alimentar els combatents per les llibertats en els seus néts o besnéts no ens deixarem trepitjar per aquest discurs, no els deixarem passar.

L’octubre és també el més dels companys de lluita internacionals, dels joves brigadistes que van venir d’arreu del món a defensar la democràcia, la República. Gent que va pagar molt cara la seva solidaritat i generositat perquè van deixar la seva vida a les terres dels pobles de l’estat espanyol lluitant contra el feixisme. Visionaris que van veure que la república era la primera víctima de les forces feixistes que assolarien Europa. Dones i homes, alguns del quals després van lluir amb nom propi, altres van morir, sense nom, a camps de batalla més llunyans, a camps de concentració o en mans dels seus compatriotes quan van tornar als seus països, cosa que no tots van poder fer, convertits en apàtrides. El 28 d’octubre de 1938 Barcelona va retre un emotiu i multitudinari homenatge a les Brigades Internacionals, nosaltres també ho fem. Ells cantaven el seu himne:

Els germans d’Espanya són a les barricades,
els germans d’Espanya són pagesos i obrers.
Endavant les Brigades Internacionals,
amunt la bandera de la solidaritat!
Endavant les Brigades Internacionals,
amunt la bandera de la solidaritat!

Nosaltres buscarem aires de llibertat i justícia on fer onejar aquesta bandera de solidaritat antifeixista.

Per a recordar i honorar les víctimes del franquisme des del president Companys a l’última de les víctimes del feixisme espanyol i la transició monàrquica. Per a reivindicar i exigir els drets d’aquestes víctimes, que van patir tot tipus de vulneració dels drets humans i van ser víctimes de crims de lesa humanitat imprescriptibles. Per a continuar difonent la dignitat dels lluitadors antifeixistes seguim amb les nostres concentracions per la veritat, la justícia i la reparació. Per a denunciar l’atac que està patint la Memòria Democràtica de Catalunya ens reunirem a la plaça Sant Jaume el proper 29 d’octubre a les 12 del migdia.

Us convidem a aquest exercici de memòria i dignitat.

Vintena concentració per a la Veritat, la Justícia i la Reparació. Barcelona, 28 de maig

El proper dissabte 28 de maig de 2011 la Mesa de Catalunya d’entitats memorialistes organitza, a la plaça de Sant Jaume a les 12 hores,  una concentració per a continuar amb les nostres dignes exigències de Veritat, Justícia i Reparació per a totes les víctimes del franquisme i l’anul·lació dels judicis de la dictadura franquista.

20a concentració per a la Veritat, la Justícia i la Repació a plaça St. Jaume

Aquesta reivindicació de justícia és un deure moral democràtic de tota la societat i és un homenatge imprescindible per a honorar la memòria dels nostres lluitadors antifeixistes i la seva defensa, fins les darreres conseqüències, de la legalitat democràtica republicana, així com la seva valenta i compromesa actuació per a combatre el feixisme a Europa.

Per ells, per nosaltres, pel compliment dels drets humans, us hi esperem!

19a concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació. Barcelona, 30 d’abril

La Mesa de Catalunya d’entitats memorialistes organitza la Dinovena concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació que tindrà lloc el proper dissabte 30 d’abril de 2011 a les 12 h. a la plaça Sant Jaume de Barcelona.

I per anar fent boca, aquí teniu un tast amb el vídeo de la lectura del manifest el passat 14 d’abril a la celebració del 80è aniversari de la proclamació de la II República.

17a Concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació: anul·lació dels judicis del franquisme

La Mesa de Catalunya d’entitats memorialistes organitza la Dissetena concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació que tindrà lloc el proper dissabte 26 de febrer de 2011 a les 12 h. a la plaça Sant Jaume de Barcelona.

Totes les víctimes del feixisme, tots els lluitadors antifeixistes represaliats pel franquisme són les nostres víctimes. Tots nosaltres, els hereus d’aquestes persones, som víctimes de la dictadura perquè sentim el seu dolor i la necessitat de justícia, que ha passat de generació en generació superant el silenci i la por. Pors o indiferència que els diversos governs no han volgut que superi una societat, disposada en molts casos, a solidaritzar-se amb moltes causes conseqüència de la violació dels drets humans, mentre passa de puntetes sobre la seva pròpia història de terror, que no es pot soterrar perquè encara és viva.

La Transició, per la que encara transitem, va oblidar els nostres familiars i amics, i a tots nosaltres, molts del quals no van ser víctimes pasives sinó que van lluitar contra la dictadura i ho continuen fent. Aquesta transició va oblidar la legalitat democràtica republicana i va adoptar com seva aquesta monarquia constitucional hereva del règim que van imposar els feixistes. Es va oblidar dels drets humans i sota una fictícia reconciliació, on els vençuts tornaven a perdre i els colpistes no havien de passar comptes pels seus crims, tot caminava cap l’oblit d’una gent lluitadora, que va patir totes les formes d’injustícia i horror imaginables. Aquesta transició, que encara transita per sobre de les nostres ferides no tancades, va camí, si no hi ha un canvi de rumb, d’una democràcia fictícia que no voldrà fer justícia a milers de ciutadans d’aquest estat, farts d’esperar, escenificant, com fins ara, la seva manca de maduresa.

El genocidi no reconegut dels nostres antifeixistes ens porta a lluitar amb tota la nostra empenta pels seus drets, per això estem cada mes a la plaça de Sant Jaume demanant: Veritat, Justícia i Reparació, i l’anul·lació dels judicis del franquisme. Judicis il·legals, de tribunals il·legals, d’un estat il·legal, no ens cansem de repetir-ho, que va gosar representar farses de judicis fent seure a la banqueta dels acusats els innocents, defensors de la legalitat democràtica, opositors legitimats a la dictadura, en una tragèdia humana de la que encara patim les conseqüències.
Totes les víctimes són nostres, però al nostre pensament portem unes de molt especials, els nostres familiars, els nostres companys i companyes. Aquestes víctimes són les protagonistes de la concentració del proper dissabte 26 de febrer, són part de la nostra història personal que volem compartir amb tots vosaltres. Han passat, en alguns casos, 7 dècades i encara hem de continuar exigint justícia pels vius i pels morts, que ja no poden aixecar les seves veus més que a través de les nostres. Les farem volar molt alt, serà un clam de justícia, ho farem ben fort i sense repòs, i quan ens quedem sense veu, llavors, cridarem amb el cor.

Elles, les víctimes, es pregunten fins a quan continuarà la impunitat del franquisme. Nosaltres, les víctimes, exigim que aquesta s’acabi, ja!

Punt i final a la impunitat. Veritat, Justícia i Reparació. Anul·lació judicis franquisme.

16a Concentració per la Veritat, la Justícia i la reparació. 2 anys exigint justícia

La Mesa de Catalunya d’entitats memorialistes organitza la Setzena concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació que tindrà lloc el proper dissabte 29 de gener de 2010 a les 12 h. a la plaça Sant Jaume de Barcelona com ara ja fa dos anys.

Sempre ens van explicar que la justícia portava una bena als ulls com a símbol d’imparcialitat, que la balança que subjectava la seva mà simbolitzava el mateix, l’aplicació d’un veredicte just, si s’inclinés cap al bé significaria l’indult de l’acusat i si cap el mal la seva condemna. I que com la justícia no està lliure de pressions ni coaccions portava l’espasa per lluitar contra aquestes. Però la representació utòpica de la justícia a l’estat espanyol te un altre significat molt diferent. Aquí la justícia podríem pensar, sent generosos, que porta una bena per no mirar als ulls de les víctimes del franquisme i no sentir vergonya per la reiterada negació dels seus drets, però la realitat és que li han posada perquè no vegi pel camí que la porten els interessos dels governants de torn i aquells qui en realitat manen. Porta una balança que sempre s’inclina al mateix costat i que és el del mal, però això no vol dir la condemna de l’assassí, del repressor, del cooperant, del còmplice, sinó més aviat la seva absolució, el premi de la impunitat i el vestit de demòcrata de tota la vida. I és que porta la mateixa balança que li va imposar el franquisme. L’espasa no és per lliurar-se de qui la vol allunyar de la senda dels drets humans i de la veritat, la justícia i la reparació, sinó més aviat per recordar a les víctimes que encara s’han de agenollar davant d’una justícia parcial que no li vol reconèixer els seus drets.

Ja fa dos anys que les companyes i companys de la Mesa de Catalunya estem exigint una nova justícia, una justícia democràtica que protegeixi les víctimes defensores de la legalitat republicana dels colpistes, de l’aparell de la dictadura i condemni els seus botxins. Una justícia que declari il·legals els tribunals franquistes, les seves condemnes i que anul·li tots els judicis del franquisme. Dos anys exigint que la justícia es tregui la bena que li van imposar els feixistes i que miri els rostres de tots aquells que esperen la seva acció imparcial, les víctimes i els seus familiars i aquells que se les van estimar. Una justícia que es declari culpable per la seva conducta de quasi 40 anys de sagnant crueltat i pels 35 de silenci i oblit intencionat, i que amb la mirada neta camini vers la veritat, l’autèntica justícia i la reparació. Que aixequi la seva espasa cap tots aquells interessos que no la deixen complir amb la seva tasca ineludible, que l’aixequi per sobre d’aquelles lleis d’impunitat sota les que s’amaguen els culpables. I que per fi la seva balança imparcial s’inclini del costat del bé, del costat de totes les nostres víctimes, les lluitadores i les indefenses, que van ser arrossegades pel deliri sanguinari d’un dictador, que encara deu riure victoriós des de la seva tomba. Riu tot veient a molts dels que defensen la seva impunitat en els cercles de poder i el seu dofí al front d’una monarquia, que no inclou a la seva agenda l’aplicació dels drets humans pels lluitadors antifeixistes represaliats.

Per aquesta nova justícia amb ulls transparents per veure la veritat, amb l’espasa en alt per convèncer aquells que no volen que es faci justícia i amb una balança que s’inclini vers la reparació. Per aquesta justícia, i per a que els legisladors la facin possible, continuarem manifestant-nos i concentrant-nos, independentment del color de les administracions i amb total independència, sempre en defensa dels drets de totes les víctimes del franquisme.

Veritat, Justícia i Reparació. Anul·lació dels Judicis del Franquisme.

In memoriam Álvaro Fernández Alonso, company de la Mesa de Catalunya i un dels precursors de les nostres concentracions.

Quizena concentració per la veritat, la justícia i la reparació. Dones lluitadores, dones resistents. 4 de desembre (Barcelona)

Dones lluitadores, dones resistents

La Mesa de Catalunya d’entitats memorialistes organitza la Quinzena concentració per la veritat, la justícia i la reparació que tindrà lloc el proper dissabte 4 de desembre de 2010 a les 12 h. a la plaça Sant Jaume de Barcelona per a retre un homenatge a les dones lluitadores.

Dones que per fi ja no eren només filles de, mares de, germanes de, de homes. Eren dones que tenien drets, que conquerien drets, que feien valdre drets en una societat que les atorgava el títol de ciutadanes. Eren les dones de la República.

Dones que van omplir els carrers per a celebrar el triomf del Front Popular, que van tenir activitat política ocupant càrrecs als partits i a l’administració, regidories, alcaldies, ministeri. Dones que van poder formar-se i tenir accés a l’educació superior, no només testimonialment, que van ocupar llocs de treball que eren propietat privada dels homes. Dones que gaudien d’un estat de llibertat pioner al món, dones protagonistes que tenien l’oportunitat d’escriure la història. Encara que alguns poden dir que això no era la norma també es pot dir que la lluita per les conquestes socials i la igualtat d’oportunitats, per a les dones i per als homes, era un camí sense retorn on s’havien de deixar enrere secles d’explotació i alienació.

Dones que després del cop d’estat feixista i la cruenta lluita per la defensa de la legalitat republicana van estar al front, milicianes amb el fusell plantant cara a l’enemic, conductores, aviadores, correus a primera línia de foc. Dones que van ocupar a la rereguarda els llocs de treball que havien deixat els homes: tramviàries, constructores de refugis i trinxeres, treballadores a fàbriques de munició, … Dones que es van organitzar i que van fer funcionar unes ciutats i uns camps sense homes, treballant sense descans amb la il·lusió de que el somni de la seva emancipació fos una realitat l’endemà.

Dones que després de la victòria dels feixistes també van quedar captives i desarmades i van patir la repressió tant o més que els homes, però en el silenci i el sacrifici que durant segles la societat masclista catòlica havia imposat. Dones rapades, violades, humiliades, exhibides pels carrers després de prendre la popular ració d’oli de ricí. Dones a les presons, castigades per les seves idees o per les idees dels homes que les envoltaven, torturades física i psicològicament, que van patir fam i malalties, algunes de les quals mai van traspassar els murs entre els quals estaven tancades. Dones amb consells de guerra, condemnades a mort i assassinades, dones que eren passejades de nit i de dia, dones desaparegudes. Dones a les què van robar els fills o que van veure com se’ls morien de gana als penals. Dones roges arrossegadores de pecats de llibertat, transmissores del gen roig, que portaven nens al món que havien de ser separats d’aquestes mares malaltes de progrés, alguns d’aquests nens fruits de les violacions dels falangistes durant els interrogatoris, entre pallissa i pallissa. Dones de l’exili que van perdre els seus fills a les platges franceses, que van deixar la seva vida allà, altres encara més lluny, als camps de concentració nazis. Dones patidores i lluitadores que no van caure en el desànim perquè havien de lluitar molt dur per treure endavant allò que va quedar de la seva llar i la seva família, des de dins i des de fora de les presons.

Puntals de la societat sobre els quals es va construir la resistència i la lluita antifranquista, relegades a un paper secundari, van constituir la logística i la infraestructura sense la qual qualsevol projecte estat condemnat a ensorrar-se. Dona però no sempre companya, imprescindible però en segona fila, generosa però mal pagada. Sense veu durant massa temps. Per aquestes dones és el nostre homenatge, per a les dones dels rojos, per a les dones roges, republicanes i antifeixistes.

Volem recordar que l’any 1931 va arribar democràticament una república amb una constitució que va fer possible que la dona, per fi, gaudís de l’estatus de ciutadana. Moltes d’aquestes dones estan esperant que el seu dret a la veritat, la justícia i la reparació sigui una realitat. I això ens recorda que dilluns dia 6 de desembre es tornarà a celebrar una jornada per a commemorar la constitució del 78, monàrquica per la gràcia del dictador. I que justament aquesta tan lloada constitució, que la majoria de la població actual no va votar, barra el pas, o això diuen, a aquest dret a la veritat, la justícia i la reparació per aquestes dones i per a tots els lluitadors antifeixistes. Aquesta constitució és una trinxera d’impunitat, refugi d’aquells que van formar part de l’aparell de la dictadura franquista i la pactista transició.

%d bloggers like this: