Editorial de Le Monde

Traducció de l’editorial de Le Monde de dia 15 de maig de 2010.

El jutge Garzón obre les ferides d’Espanya

És conegut i respectat a tot el món per les seves investigacions dels crims de les dictadures diverses, especialment a Amèrica Llatina, sota el concepte de justícia universal, del qual és pioner. No obstant això, el jutge Baltasar Garzón en breu s’asseurà al banc dels acusats d’un tribunal de Madrid. La seva culpa? Haver intentat obrir per primera vegada a Espanya, l’expedient de les atrocitats comeses pels franquistes durant la Guerra Civil, i després sota la dictadura de Francisco Franco.

Aquests crims van ser amnistiats el 1977 per a permetre a una democràcia convalescent que es reconstruís basada en el famós “pacte de l’oblit” . Mitjançant la requalificació de les desaparicions de desenes de milers de republicans com a crims de lesa humanitat i, per tant imprescriptibles, aquest jutge atípic ha jugat amb els límits de la legislació espanyola per les necessitats de la causa. Aquesta divergència de procediment ha provocat que sigui suspès de les seves funcions a l’espera de judici. Als 54 anys d’edat, s’enfronta a una pena d’entre 12 i 20 anys d’inhabilitació: la seva carrera s’hauria acabat.

El cas Garzón planteja dues preguntes compromeses per a l’Espanya d’avui. L’acarnissament d’una part de la magistratura per a alliberar-se d’un electró lliure incòmode reflecteix una disfunció institucional preocupant. Per haver-se volgut construir en reacció al franquisme, l’Espanya democràtica ha donat a llum institucions malaltes per la seva politització, en primera filera dels quals hi trobem la seva justícia.

I sobretot, l’estratègia de l’oblit no ha funcionat. Més de la defensa d’un jutge de personalitat i mètodes controvertits, la mobilització de desenes de milers de persones les darreres setmanes a Madrid i a altres llocs apunten a “la impunitat del franquisme” . Els manifestants reclamaven “la veritat, la justícia, la reparació i la solidaritat amb les víctimes”, esgrimint fotografies en blanc i negre d’un avi o d’un besoncle enterrat en algun lloc de les fosses comunes de la Guerra Civil.

Aquests espanyols porten malament que es vulgui castigar a l’únic magistrat que, contra vent i marea, ha intentat ajudar-los. El fet de començar a obrir fosses a la primeria dels anys 2000, va inspirar el Govern de Zapatero una llei sobre la “Memòria Històrica”, destinada a “tancar, de forma honorable per a tothom, un capítol tràgic de la història”. Esforç que ha resultat inútil: el cas Garzón revela la persistència de dues Espanyes hereves de la Guerra Civil espanyola. Ja no hi ha ni “rojos” ni “nacionals”, sinó una dreta i una esquerra disposades a barallar-se per tot.

El 1998, tot ordenant la detenció d’Augusto Pinochet, Baltasar Garzón va avergonyir al govern del Sr. Aznar, qui posava d’exemple la transició espanyola entre les democràcies d’Amèrica Llatina, la qual es funda en una amnèsia voluntària. Avui en dia, els conservadors refusen reobrir “velles ferides”, mentre que les associacions de defensa dels drets humans, els sindicats i els juristes que donen suport a Baltasar Garzón es pregunten: “Les víctimes de Franco valen menys que les Pinochet?”.

Podeu accedir a la notícia en francès al web de Le Monde.

  1. Encara no hi ha cap trackback.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: